Ramy Essam: «Hi haurà una altra revolució i hem d’estar preparats»

¿Com va ser la seva infància a Mansura?

Em passava el dia jugant a futbol i sobrevivint a la violència del carrer. Compartia habitació amb el meu germà gran i ell posava rock occidental a tothora. M’hi vaig enganxar al sentir el primer disc de Linkin Park. Tenia 17 anys. Vaig descobrir Nirvana, Rage Against The Machine, Korn... I vaig començar a tocar la guitarra.

¿Com decideix donar un caràcter polític a les seves cançons?

Als 20 anys, diversos successos personals em van fer obrir els ulls. Vaig començar a escriure cançons polítiques, però a Mansura em costava molt trobar locals on actuar. Alguna vegada fins i tot em van tallar el so a mig concert. Les meves lletres eren massa polítiques. El 2010 vaig fer tres concerts al Caire i van anar molt bé. Van venir a veure’m entre 200 i 300 persones a cadascun. Faltava un any perquè esclatés la revolució, tot i que això no podia ni imaginar-m’ho.

¿Recorda com i on va compondre ‘Irhar’?

A Mansura, sentint els cants de protesta de la gent al principi de la revolució, vaig pensar que estaria bé convertir-los en cançó; posant-los una melodia serien més poderosos. Tres dies després, vaig arribar al Cairo, i a la plaça Tahrir, envoltat de l’ambient de les protestes, se’m va ocórrer la melodia i el ritme. Va ser el 31 de gener. La vaig cantar per primera vegada l’1 de febrer després d’un decebedor discurs de Mubarak en què va ignorar les demandes del carrer.

Quan la va cantar a la plaça, ningú la coneixia.

Ningú, però, al mateix temps, tothom en coneixia la lletra, perquè estava formada per tres eslògans de protesta molt populars aquells dies. Jo només vaig afegir-hi una frase. La vaig cantar una vegada i la gent s’hi va sumar automàticament. Va ser màgic.

Aviat la cançó va començar a portar-li problemes.

Dues setmanes després de la caiguda de Mubarak, l’exèrcit va arrestar unes 200 persones. A mi em van fer un ‘tracte especial’. Sabien que era l’autor de la cançó. Em van portar al Museu Egipci i a l’entrada del recinte em van torturar durant vuit hores. No crec que em volguessin matar. Pegant-me un tret n’haurien tingut prou. Però tot el que em van fer m’hagués pogut matar i no els hauria preocupat gaire. Em van trepitjar el cap i me’l van colpejar amb barres de metall, em van electrocutar durant molta estona el cap i els genitals. Va ser extremadament violent, però vaig sobreviure i suposo que això em va fer més fort. Milers de persones han sigut torturades a Egipte. Passa constantment.

¿Quan decideix fugir d’Egipte i per què?

Quan els militars van prendre el control del país, la meva música va passar a estar prohibida a la ràdio. Qui la punxés perdia la feina. I des de meitats del 2013 no podia tocar enlloc. Però el problema més gran és que havia de fer els 28 i a aquesta edat has de fer el servei militar. Se’m va fer saber amb diferents amenaces que a l’entrar a l’exèrcit la meva vida com a soldat seria un malson.

¿Viu segur a Finlàndia?

No poden detenir-me, però sí que poden assetjar-me d’altres maneres. El 2018 em van cancel·lar el passaport. I el que és pitjor: a Egipte han detingut col·laboradors i amics meus.

Això últim va passar arran de la seva cançó ‘Bahala’.

Era una sàtira artística per criticar el règim polític, conscienciar la gent i generar debat abans de les eleccions. Va tenir 20 milions de visites. Però el poeta Galal El-Behairy, autor de la lletra, i el director del videoclip, Shady Habash, van ser detinguts. Galal hauria de sortir en llibertat aquest juliol després de més de mil dies de presó. Shady va morir a la presó a causa d’una negligència mèdica. I set persones més el nom de les quals no puc esmentar també van ser arrestades.

¿Cantarà ‘Irhal’ i ‘Balaha’ a Barcelona?

Mai canto ‘Balaha’ pel que ha succeït. Potser algun dia puc. Per ara, no ho he fet mai. ‘Irhal’ la canto si hi ha molts egipcis a la sala.

Deu anys després, ¿quin balanç fa de la Primavera Egípcia?

Si pogués tornar enrere, invertiria més esforços a generar unitat. No vam treballar prou per continuar junts malgrat les nostres diferències. Tampoc vam arribar a escollir, no ja un líder, sinó almenys un consell. Quan prens el carrer i sents que tens tot el poder del món no penses que demà el pots perdre. Per tant, cal utilitzar-lo com més aviat millor. I no teníem experiència.

Ningú té experiència a dissenyar revolucions.

A més, la majoria de gent no pot mantenir una protesta al carrer gaire temps perquè necessita diners per viure. Egipte pateix un gran dèficit educatiu i, vist en perspectiva, també hauria sigut clau parlar més amb la gent més pobra; assumir que no entenien al 100% el que passava i podien ser enganyats fàcilment pels mitjans. Vam perdre la connexió amb ells.

¿Quan creu que canviarà la situació a Egipte?

No crec que passi aviat, però hem de preparar-nos i treballar per estar a punt quan arribi la pròxima onada. Perquè arribarà. La dictadura està portant la pressió al límit i la gent no aguantarà gaire més. La pregunta és: ¿estarem preparats quan arribi aquest dia per no repetir els mateixos errors?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva esperança, diu, són les noves generacions.

Sens dubte. No paro de rebre missatges de nois de 13 i 14 anys parlant-me de llibertat i d’un Egipte millor. ¡Jo no vaig pensar mai en aquestes coses fins als 21!