Obituari
Mor el singular cantautor italià Franco Battiato als 76 anys
El músic, autor d’èxits com ‘Voglio vederti danzare’ i ‘Centro di gravità permanente’, patia Alzheimer
S’havia retirat dels escenaris i estudis de gravació l’estiu del 2019, finalitzant així una carrera iniciada a finals dels 60. El seu últim concert va ser el 2017 a la ciutat de Catània, i el seu últim disc va aparèixer l’agost del 2019, una vegada anunciada la seva retirada. Va prendre aquesta decisió, pel que sembla, a causa de qüestions de salut, una malaltia de la qual havien circulat més rumors que certeses i contra la qual no ha pogut combatre més: l’Alzheimer. Franco Battiato, un dels cantautors més representatius de la música italiana, ha mort aquest dimarts, als 76 anys, a la seva casa de Milo, a Sicília, segons han revelat els seus familiars i ha tuitejat el seu amic, el jesuïta i periodista Antonio Spadaro.
Nascut a la localitat siciliana de Riposto el 1945, Battiato es va caracteritzar per un clar vessant humanista i pel rebuig gairebé radical del component social de l’estrellat artístic. Sense viure reclòs, lluny del soroll, sí va portar una existència tranquil·la fora dels focus mediàtics. Musicalment sempre inquiet, va passar de la balada pop als arranjaments del rock progressiu dels anys 70, del cançoner existencialista a la influència de la música ètnica.
Rock progressiu
Després dels seus flirtejos inicials en la cançó romàntica, el 1971 Battiato va formar el col·lectiu de rock progressiu Osage Tribe, juntament amb Ninzio Fava, Marco Zoccheddu i Bob Callero, però només va participar en la gravació del seu primer single, ‘Un falco nel cielo’, i va abandonar la banda per gravar els seus propis discos. Eren els temps de Premiata Forneria Marconi i altres grups italians de prog rock i rock simfònic. El 2002 es va editar el disc ‘La convenzione’, un recopilatori de temes d’aquella època a càrrec de Battiato, el músic experimental Juri Camisasca i els mateixos Osage Tribe.
Conceptualment díscol, va continuar indagant en la música psicodèlica i electrònica. El 1971 va aparèixer ‘Fetus’, un disc polèmic per la seva fotografia de portada, la d’un fetus humà. Després va aconseguir reconeixement en la parcel·la de la música contemporània amb treballs com ‘Juke box’ (1976) –una obra bàsicament instrumental concebuda d’inici com a banda sonora del film ‘Brunelleschi’, tot i que no seria utilitzada– i l’experimental ‘L’Egitto prima delle sabbie’ (1978).
‘La voce del padrone’, aparegut el 1981, va ser el seu primer gran èxit: més d’un milió de còpies venudes i la inclusió d’un dels seus temes més emblemàtics, ‘Centro di gravità permanente’, amb els seus contagiosos arranjaments de vent i la seva melodia pop. Encara seria més contundent la repercussió de ‘Voglio vederti danzare’, cançó inclosa al seu següent disc, ‘L’Arca di Noé’ (1982), amb els seus ecos àrabs i les seves al·lusions als zíngars del desert.
A Eurovisió
Convertit en icona de la música popular italiana, Battiato va arribar a representar el seu país al festival d’Eurovisió de 1984, celebrat a Luxemburg, i va aconseguir la cinquena posició amb un tema cantat amb Alice, ‘I treni de Tozeur’, amb la seva sobredosi d’arranjaments de corda tan característics del pop del moment. Als anys 90 també va passar a la pintura, tot i que utilitzant el pseudònim de Suphan Barzani, i va produir diversos discos de música clàssica: ‘Gilgamesh’ (1992), obra lírica en dos actes, i ‘Messa arcaica’ (1994), per a cor i orquestra. Van seguir discos en estudi i en directe: ‘Fisognomica’ (1988), ‘Caffè de la Paix’ (1993), ‘Unprotected’ (1994), ‘L’imboscata’ (1996) –que inclou una altra de les seves cançons més definitòries, la melancòlica ‘La cura’–, ‘Last summer dance’ (2003) o ‘Joe Patti’s experimental group’ (2014). ‘Torneremo ancora’ (2019) és la seva última obra. També va publicar discos cantats en espanyol, com el doble ‘Battiato collection: 29 temas en español’ (1996).
Notícies relacionadesVa començar a compondre per al cine el 1987, tot i que mai va figurar en pel·lícules rellevants o conegudes. El 2003 va debutar com a director amb el film ‘Perduto amor’. El guió el va escriure amb el filòsof Manlio Sgalambro, un dels seus millors amics i lletrista d’algunes de les seves cançons a partir dels anys 90. El seu protagonista és un jove sicilià que estima profundament la música i l’escriptura: ecos autobiogràfics evidents.
Battiato va dirigir altres pel·lícules, com l’estranya faula ‘Musikanten’ (2006), entorn d’una dona obsessionada amb Beethoven i la llengua alemanya que decideix sotmetre’s a un procés de regressió, i el documental ‘Auguri Don Gesualdo’ (2010), centrat en l’escriptor Geasualdo Bufalino. Com a actor, va interpretar el pare de la protagonista de ‘Padre’ (2016), film realitzat per Giada Colagrande i interpretat juntament amb la parella sentimental d’aquesta, Willem Dafoe.
“E guarirai da tutte le malattie
— Antonio Spadaro (@antoniospadaro) 18 de mayo de 2021
Perché sei un essere speciale
Ed io, avrò cura di te”.
Ciao, Franco #Battiato https://t.co/Jh8td55vDH
- Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024
- Tres hores que van canviar el Barça
- El jesuïta Peris, davant el jutge per la denúncia d’un abús no prescrit
- Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental
- El Govern agilitzarà els 10 tràmits ‘online’ més utilitzats per a la sol·licitud d’ajudes
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia