Artista molt especial
El miracle Battiato
Tots volem ser el paio amb ulleres i pinta de professor de matemàtiques que sap ballar
Molt especial ha de ser algú si el dia que ens falta podem recórrer a una de les seves cançons per acomiadar-lo. A ‘Nómadas’: «Nómadas que buscan los ángulos de la tranquilidad / En las nieblas del norte, en los tumultos civilizados / Entre los claroscuros y la monotonía de los días que pasan / Caminante que vas buscando la paz en el crepúsculo / La encontrarás, la encontrarás al final de tu camino».
El 23 de març del 1987 soc un mocós de sis anys que, assegut com un apatxe davant la tele Grundig de color roure, obre els ulls davant el parpelleig en diversos colors del neó de ‘Tocata’, el programa de TVE. Surten, ho recordo, Nacha Pop i també The Style Council, però tot canvia quan apareix aquell paio amb americana, ulleres gegants i un nas com de broma, bastant semblant al de la meva família. Canta que vol veure’m ballar i jo, molt ‘empollon’, llavors, també ara, ballo, tot i que no entenc res del que em diu. Encara no ho sé, però em sento com aquells adolescents britànics que es van tornar bojos quan David Bowie va cantar ‘Starman’ a ‘Top of the pops’ amb els cabells en flames i va dir, assenyalant a càmera, allò d’«Havia de trucar a algú i et vaig escollir a tu».
Quan surt la presentadora a entrevistar-lo, tots dos comparteixen el tamboret en què ell estava assegut dient-me que volia veure’m ballar. Ho feia sota el feix del focus, un trapezi de llum pel qual semblava que se’n tornaria a anar al seu ovni en qualsevol moment. Ella li pregunta pel seu èxit i ell marca un silenci del que voldria posar-se a debatre la idea mateixa d’‘èxit’, però en canvi diu: «És un misteri». I això és, un misteri. Tots volem ser el paio amb ulleres i pinta de professor de matemàtiques que, com el filòsof i el jutge que reivindicava Nietzsche, sap ballar.
Un altre misteri. Battiato era un nom que tothom recordava, però que pocs sabien lletrejar. Un músic molt famós, però poc conegut. Un que ha trencat les fronteres de l’Afganistan i ens ho ha explicat sota la garlanda de bombetes de colors d’una revetlla. Un que sap que el que és popular no és pobre i el que és humil és ric i l’avantguarda és digna i la dignitat és nostra. Un que pensa en avis ballant un vals vienès i adolescents que busquen un centre de gravetat permanent. Un que sap que «la música es un sentimiento popular / que nace de mecánicas divinas».
Ets i has sigut tot això que demanava Werner Herzog a qui escoltés les seves històries: «Per als que han viatjat a peu, han sigut zeladors en un asil mental. Per als pelegrins. Per als que poden explicar un conte a un nen de quatre anys i mantenir la seva atenció. Per als que senten un foc al seu interior».
Avui, per això, recordo aquell dia del 1987 i sé, perquè estic escoltant la teva cançó, que després de buscar aquelles cantonades de la tranquil·litat, en pobles assolellats i als baixos fons de la immensitat, després de donar-nos tot el millor i d’obrir-nos noves rutes: «La encontrarás, la encontrarás, al final de tu camino».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
