Perifèrics i consumibles
Com la vella cartilla de l’extint servei militar –parlo de «la blanca», per si no està clar–, l’escriptor, a falta d’acció bèl·lica, hauria de resumir la seva activitat amb un breu «Valor: se li suposa». Però no el valor que concedim a una obra o a un autor entre els seus contemporanis o a posteriori. No una «valoració» crítica sobre criteris estètics, socials, ètics o de qualsevol altre tipus. Parlo del valor que el DLE defineix, sempre tan altisonant, com a «qualitat d’ànim, que mou a escometre resoltament grans empreses i a afrontar els perills» (accepció 8). Parlem del valor dels autors, d’aquest valor que se li exigeix a Indiana Jones quan, a la recerca del Sant Greal, es veu en l’obligació de creuar un precipici per salvar la vida del seu pare. «Només el que salti del cap del lleó provarà el seu valor», estava apuntat a la llibreta del seu progenitor. Indi s’arrisca, clar, perquè la situació és dramàtica: la vida o la mort. I fa el primer pas al buit. Potser com la mateixa exigència de l’escriptura.
Però no es tracta dels vells regustos de «tenir-los ben posats» o de «fer-ho per collons», d’altra banda elevats conceptes motivacionals molt utilitzats en la formació de l’esperit nacional de l’esmentada «mili». La realitat és que tot podria resumir-se en una sentència d’‘El simple arte de escribir’ del sempre directe Raymond Chandler: «Si un té prou talent, pot sortir-se’n, fins a cert punt, sense coratge; i si té prou coratge, pot sortir-se’n, fins a cert punt, sense talent. Però no es pot tirar endavant sense una cosa o l’altra». També ho ha deixat meridianament clar Lorrie Moore a ‘Pájaros de América’: «A més, crec que per estar disposada a fer les coses es necessita valentia; aquesta és l’essència mateixa del talent».
El valor de creure en un mateix, el valor de crear, el valor d’equivocar-se, el valor de corregir («s’escriu per l’altra punta del llapis, la que té goma d’esborrar», sembla que va dir Juan Rulfo), el valor de deixar-se ensenyar, el valor de tenir por, el valor de ser original i el valor de no ser-ho, el valor de fracassar. Ara, una ració d’emperador a la planxa. S’explica que, havent tornat el jove Carles I d’una empresa militar resolta en derrota, va quedar molt moix i afligit. El seu preceptor, un senyor Juan Manuel, li va dir allò de «qui mai es posa a res, mai li passa res». O el que és el mateix: «És un salt de fe», com s’anima Indiana Jones abans de fer el seu primer pas. «Has de creure».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
