‘El inocente’: les cinc raons d’un èxit planetari

‘El inocente’, ja ho sabreu, relata la història d’un noi, Mateo Vidal (Mario Casas), que surt de la presó després d’haver complert condemna per haver matat accidentalment un altre jove en una baralla de discoteca. Se suposa que ha refet la seva vida amb la seva dona, Olivia (Aura Garrido), però les ombres del passat sempre tornen i tot s’enfonsa quan rep una misteriosa trucada. A partir d’aquí, la història es descompon en peces d’un trencaclosques que l’espectador haurà d’anar encaixant; i en què res, ni ningú, és el que sembla. O potser sí. Qui ho sap. Un endimoniat, gairebé boig, exercici d’intriga, del qual intentarem desgranar el secret del seu èxit en cinc claus:

Coben i Paulo, gran parella de ball

‘El inocente’ es basa en el ‘best-seller’ homònim de Harlan Coben, un dels grans noms de la novel·la criminal nord-americana, mestre modern, segons la precisa definició del seu col·lega Dan Brown, de l’«agafa’t i no et belluguis des de la primera pàgina». Era clar, per tant, que Coben i Paulo, un altre talent desbocat a l’hora d’atrapar l’espectador amb el seu sentit del laberint narratiu i l’hàbil gir de guió, estaven destinats a entendre’s. 

A la novel·la, l’acció transcorre a Nova Jersey; a la sèrie, a Barcelona. Paulo ha introduït canvis obligats en el relat de Coben, inclosa la resolució, però l’escriptor, que exerceix de productor i ha mantingut estret contacte amb el seu creador, assegura sentir-se entusiasmat amb el resultat final de la sèrie: «¿Puc dir que ‘El inocente’ és la millor adaptació d’una de les meves obres?», va declarar el mateix Coben a Juan Manuel Freire en una entrevista amb aquest diari.

El precedent de ‘Contratemps’

Oriol Paulo ja havia sorprès el 2012 amb la seva ‘opera prima’, ‘El cos’, ‘thriller’ amb cert aire de ‘giallo’ que va inaugurar el Festival de Sitges i que girava entorn de la desaparició d’un bonic cadàver, el de Belén Rueda. Després d’escriure guions del gran culebró de TV-3 ‘El cor de la ciutat’, donaria un cop inesperat amb el seu segon llargmetratge, ‘Contratemps’. Aquella intriga a l’estil de Brian de Palma sobre un paio (Mario Casas) acusat d’assassinar la seva amant (Bárbara Lennie) no va ser un gran èxit a Espanya, però els misteris de la vida la van convertir en una fita de públic a la Xina, on es va mantenir cinc setmanes al ‘top ten’ i va recaptar prop de 30 milions de dòlars. Allò va propiciar la seva estrena en un bon nombre de països i la seva condició d’inesperat ‘hit’ global.

Del (formidable) repartiment de ‘Contratemps’, Paulo repeteix amb Mario Casas, José Coronado i Ana Wagener, que també participava a la seva anterior pel·lícula, la misteriosa ‘Durant la tempesta’. És l’elenc, precisament, un dels grans actius d’‘El inocente’ per mantenir dret el complex entramat narratiu que Paulo té entre les mans.

Una voràgine d’esdeveniments

És difícil resistir-se al mecanisme narratiu que desplega ‘El inocente’. Paulo ja havia demostrat ser un expert il·lusionista a l’hora de jugar amb els ressorts del ‘thriller’ entremaliat a les seves anteriors pel·lícules, però en aquest cas aconsegueix que cada capítol es converteixi en una voràgine d’esdeveniments que es desplega davant els nostres ulls sense que gairebé hi hagi cap minut de descans. 

Acompanyat en el guió per Jordi Vallejo (‘No matarás’) i el dramaturg Guillem Clua, Premio Nacional de Teatro, compon un puzle en què cada personatge té el seu capítol (que s’inicia a través de la seva veu en ‘off’) per endinsar-nos en el seu punt de vista dins d’una història que es desplega en forma de pom, avançant mentre es tanquen o s’obren noves bifurcacions, en un treball de multiperspectivisme gairebé al caire del deliri, però en el fons tan cerebral com perfectament orquestrat. Així, ‘El inocente’ s’erigeix com un artefacte realista però no naturalista (la llengua catalana no existeix en la sèrie malgrat estar ambientada a Barcelona i voltants; tampoc hi ha Mossos d’Esquadra, només Policia Nacional), en què cada truc i gir es rep amb alegria. No hi ha límits en aquesta escalada de bogeria argumental (monges tatuades suïcides, falses identitats, clubs de prostitució de Marbella, pederastes emmascarats, policies de doble cara...), i això converteix la sèrie en un ‘guilty pleasure’ absolutament addictiu que sembla reinventar-se a cada moment.

La precisa posada en escena

Quan un guió és tan complex i alambinat, té tants racons i personatges, la manera de plasmar-lo en imatges resulta fonamental. És important no perdre’s i per a això cada escena ha de ser executada amb una precisió de cirurgià. Si en els seus anteriors treballs Paulo havia apostat per un estil visual més hermètic i fred, en aquesta ocasió la contundència expressiva resultava fonamental. La seva càmera és elegant, però alhora es deixa portar per tot l’artifici de la història creant moments realment memorables, en què la realitat queda en suspens per donar pas a un univers propi en què qualsevol cosa pot passar.

Alhora, el ritme que s’imprimeix és de frenètic remolí (només les obertures en veu en ‘off’ contenen tanta informació a través d’un muntatge tan frenètic que podrien ser gairebé una pel·lícula independent), esquitxat en moments icònics per cançons que ens porten de LCD Soundsystem a Marilyn Manson passant per Goldfrapp, Sharon van Etten, Mogwai o The Jesus and Mary Chain. ‘El inocente’ és, en el fons, un autèntic caramel pop. 

La perruca com a màscara

A totes les pel·lícules d’Oriol Paulo els personatges porten perruca. ¿Per què? ¿S’ha convertit en un «estilema irrenunciable» en el seu cine, com va dir en un tuit el seu company de professió Paco Plaza? Pot ser que Paulo sigui un fetitxista dels postissos, no ho sabem, però el cert és que totes les seves criatures amaguen alguna cosa i potser és aquesta la manera d’amagar-se darrere d’una màscara que els ajudi a dissimular qui són en realitat. 

No puedo estar más de acuerdo. Me flipa Oriol Paulo. El tema de las pelucas ya es un estilema irrenunciable en su obra. https://t.co/vjdT9AdSiH

— Paco Plaza (@paco_plaza) 2 de mayo de 2021

Però el que ésclar és que ‘El inocente’ s’ha convertit per mèrits propis en la batalla més gran de perruques que ha donat la ficció espanyola. I també conté la millor bateria de noms propis: Candance Russo i Kimmy Dale al capdavant, a l’altura d’icones nominals com la malaguanyada Ronette Pulaski de ‘Twin Peaks’, una autèntica fantasia que podria servir per estampar samarretes. Cadascun dels personatges es parapeta darrere de la seva disfressa, ja sigui de monja o de policia. I només podrem accedir a la seva veritable identitat quan es treguin aquesta disfressa, que està plena de claus i enigmes.