Bob Dylan, 80 anys a la seva manera

De les grans pàgines de l’artista s’ha dit tot i més: el seu folk de joventut despertador de consciències, el seu do per envoltar de literatura el rock and roll, la ruptura amb el model de composicions d’encàrrec de Tin Pan Alley, l’alliberador ‘so de mercuri’, la mística del soterrani i les successives edats de maduresa. Centenars de llibres (es parla de gairebé dos mil títols) versen sobre Dylan des dels angles més variats, entre els quals en cal sumar uns quants més publicats aquests dies, entre aquests ‘The double life of Bob Dylan’, del ja avesat Clinton Heylin, que s’endinsa en la seva primera estació de vida (1941-67) i aprofita per carregar contra un altre ‘dylanòleg’, Howard Sounes, dient-li «furgador d’immundícia professional». El que faltava, que els biògrafs de Dylan es barallin entre ells per veure qui és el millor: Sounes ha replicat (a ‘The Guardian’) i ha titllat Heylin de «matusser i autoindulgent», i el que és potser pitjor, d’«increïblement avorrit».

Lluny de la Generació Z

Podríem posar-nos cínics i concloure que a això ha acabat reduïda la figura de Bob Dylan l’any de gràcia del 2021: a la lluita en el fang de dos senyors de mitjana edat per un títol de relators de sa majestat que només hi ha als seus caps, mentre la quitxalla puja el volum de l’última cançó de Cardi B. És cert que l’obra de Dylan agafa lluny el comú de la Generació Z, i fa temps que ni tan sols parlem d’un artista de multituds: a Barcelona, després de les seves primeres visites (Miniestadi del Barça, 1984; Palau d’Esports, 1989), l’hem pogut veure a places mitjanes, ja sigui el Poble Espanyol, el Festival de Pedralbes o el Liceu (mentre que Leonard Cohen va necessitar el Palau Sant Jordi per encabir-hi tot el seu públic en les seves dues últimes visites).

Caputxa i ulleres fosques

Però, ¿què continua tenint Dylan per continuar rebent un tracte majestàtic? La seva figura és un vestigi de temps propicis a les icones transversals, no com ara, amb llorers actualitzats com el Nobel del 2016, que va desencadenar una forta discussió sobre l’alçada literària de la cançó popular. Es desprèn una idea d’integritat als seus àlbums, el seu règim de gires i la radical sobrietat mediàtica. Els discos defugen el ‘mainstream’ i enfonsen arrels en la gramàtica secular del folk i el blues (i en l’homilia anticomercial: els gairebé 17 minuts de ‘Murder most foul’, 2020), els directes són esquius, no concedeix entrevistes. Les fotos accedint als camerinos amb caputxa i ulleres fosques: no és que no vulgui ser vist, és ell que no desitja topar amb cares estranyes.

Notícies relacionades

Universal compra els drets de totes les cançons de Bob Dylan

¿Per què els grans del pop venen els seus catàlegs de cançons?

Ficat al seu món, abocat en la seva música i res més, ha portat fins a les últimes conseqüències el seu tall de mànigues del 1966, quan es va recloure a Woodstock (el fantasmagòric accident de moto) i va rebutjar el paper d’oracle generacional. Si llavors va deixar de fer concerts durant vuit anys, en l’última etapa el mètode ha sigut el contrari: el ‘Never ending tour’, caravana en peu de guerra des del 1988, amb un centenar de concerts anuals, ha permès veure’l desfigurant les seves cançons, que és la seva recepta perquè continuïn motivant-lo.

Eixut, distant, de vegades indesxifrable (¿calien tres discos seguits d’estàndards del cançoner de Sinatra i companyia? ¿I l’àlbum de nadales?), fa més de 50 anys que Dylan fuig de la seva pròpia ombra. Podem pensar que saboteja els seus clàssics cada nit, que boicoteja el seu propi mite, i llavors salta la notícia que Universal Publishing paga 300 milions de dòlars (o 400, segons la font) pels drets editorials del seu repertori, entenent que és tan sòlid com invertir en or o en petroli. Quedaran les cançons, imperials i indestructibles, de les que Dylan ha cuidat a la seva manera.