’Pequeño país’: perdre la innocència per la barbàrie

Algunes pel·lícules, i sobretot documentals, s’han encarregat de testimoniar el genocidi que va tenir lloc a Rwanda en els anys noranta, però ‘Pequeño país’ té la particularitat de situar-se en un dels territoris limítrofs on va tenir lloc la matança, Burundi, que també va ser testimoni de l’onada d’odi que es va generar entre les ètnies hutu i tutsi.

Éric Barbier adapta la novel·la de Gäel Faye del mateix nom que va ser un èxit a França i que va posar de manifest les ferides colonials que encara es mantenien latents. A la pel·lícula no es parla de la pobresa del lloc, de l’alta incidència de malalties de transmissió sexual, de les seves lleis retrògrades, però sí que es posa de manifest de quina manera es va anar estenent la llavor de la intolerància. 

Notícies relacionades

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

Clara Peya, nou disc: "Des de la soledat per a altres soledats"

Potser perquè està narrada des del punt de vista d’un nen, que a més és de classe acomodada (pare francès i mare tutsi), la pel·lícula es recrea en aquest paradís perdut de la infància que acaba per enfonsar-se progressivament, primer per la separació dels progenitors i després per l’escalada de violència que va acabar per esquerdar tota una societat contaminada pel que havia passat a Rwanda. 

‘Pequeño país’ és una correcta crònica sobre el final de la innocència que situa precisament el seu focus en la mirada d’un nen que intenta desxifrar el món dels adults des d’una distància prudencial, potenciant el seu microcosmos com un mode de supervivència fins que les circumstàncies l’obliguin a abandonar aquest estadi per sempre.