Jordi Casanovas revisa el procés a ‘Alguns dies d’ahir’

Hi ha molts llibres sobre el procés, però gairebé cap obra de teatre. L’aclamat autor Jordi Casanovas, que ha portat a escena alguns dels casos judicials més comentats en obres com ‘Ruz-Bárcenas’ i ‘Jauría’, basada en ‘La manada’, revisa la realitat catalana entorn de l’1-O del 2017 a ‘Alguns dies d’ahir’. L’obra s’estrena per fi a Barcelona, a La Villarroel, on estarà a partir d’aquest dimecres i fins al 27 de juny.

Per entrar en el que va suposar col·lectivament aquella efervescència als carrers recorre al microcosmos d’una família on pare, mare, fill i filla tenen la seva pròpia visió del procés. Casanovas, que també és director, ha preferit cedir el treball de muntar la peça a Ferran Utzet, que va triomfar amb ‘Sopa de pollastre i ordi’, una altra obra política centrada en una família. «L’obra de Casanovas també parla d’il·lusions i desil·lusió, de com gestionar la decepció, de somnis truncats i de la dificultat de canviar un sistema», reflexiona el director. Qualifica l’obra de «valenta i equilibrada».

Confessa que la reacció ha sigut molt diferent segons el lloc on s’ha representat. «Tinc ganes de veure què passarà a Barcelona. Hi ha poblacions on s’ha rebut en silenci, amb dolor. Ho vivien com una tragèdia. En d’altres, en canvi, ho veien com una comèdia i s’ho prenien de manera festiva». La visió personal de cada un i la seva implicació o no en la història recent de Catalunya marca la diferència.

A quatre bandes

El muntatge compta amb un sòlid repartiment: Francesc Cuéllar, Abel Folk, Míriam Iscla i Marta Ossó. Cada un experimenta a la seva manera el que va tenir lloc aquells dies d’octubre, en què es va passar de la sensació de victòria per col·locar unes urnes a la por, a una declaració d’independència exprés al Parlament, a la fugida a Bèlgica del president que va liderar el procés.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

«No crec que ningú hagi mantingut el mateix posicionament intern des del principi de tot fins avui. L’obra convida a fer un viatge, a mirar-nos. És molt polièdrica perquè veiem opinions molt diferents», explica Utzet. Com a ‘Sopa de pollastre i ordi’ planteja una escenografia a quatre bandes, tantes com la taula del menjador d’una casa on els seus membres es reuneixen per discutir. Per a uns és ara o mai. D’altres són més escèptics. Hi ha seny i rauxa. «No hi ha un judici moral o polític. Tampoc és una obra de tesi. Els personatges parlen perquè necessiten entendre». És tan difícil treballar amb un material «tan sensible», amb coses que tothom recorda.

Li estranya que hagin sorgit tan poques creacions audiovisuals o teatrals entorn de la independència. «Som pudorosos amb el que més ens afecta. Hi ha por del ridícul, o potser que t’acusin d’alguna cosa». Creu positiu poder repassar aquesta part de la història recent de Catalunya i Espanya des d’una dimensió teatral per observar els fets d’una altra manera més pausada i reflexiva. «Tant de bo es pogués veure també a Madrid, en català i amb subtítols», sospira Utzet. Seria un bon senyal.