Crítica de concert
Antonio Orozco alça el vol al Sant Jordi Club
El cantant de l’Hospitalet va emocionar els seus seguidors amb les emotives cançons d’‘Aviónica’, en el primer dels seus quatre concerts a la sala de Montjuïc
Antonio Orozco /
Antonio Orozco emergeix de la boira, la compartida i la personal, en aquest nou àlbum, ‘Aviónica’, publicat la tardor passada, en què acudeix a la metàfora de l’aeronau a punt de sortir volant, i que va escenificar aquest dijous a Barcelona. Doblet de concerts al Sant Jordi Club, i un parell més aquest divendres, amb què portar la música un pas més enllà de la combinació de notes i acords, invocant la remuntada emocional des de la primera cançó, ‘Hoy’, en què el cantant de l’Hospitalet es va confessar «‘enamorado de todos los días / enamorado de volver a empezar’».
L’esperit d’‘Aviónica’, l’espectacle, que va començar a caminar el 19 d’abril al teatre La Latina, de Madrid, va en feliç sincronia amb la bonança mental que percebem aquests dies, en què sembla que l’horitzó es comença a aclarir. Oportú, doncs, que Orozco surti ara a mostrar aquest repertori determinat, ric en fons filosòfics viscuts, sense posturejos (el cantant ha patit en els últims anys pèrdues en l’esfera més privada), i que formula una síntesi musical que el fa diferent, amb guitarres elèctriques carregades i atmosferes somiadores pròximes al pols pop i els subtils deixos flamencs.
De l’èpica al trot
Un quadro que va guanyar altura en el bloc dedicat a les cançons d’estrena, embolicades amb corpulència per una banda de cinc músics disposats a la cortina de guitarres minuciosa i al traç èpic. Aquí hi havia ‘A vuelos’, amb el seu homenatge al diàleg entre les generacions (a propòsit de les baixes tardorals en l’era Covid-19, o no), el desenvolupament conscienciós de ‘Si quieres hablamos’ o la tersa tornada d’‘Es tu vida’, marcant el camí del trot de ‘Seis segundos’ i ‘La nana del camino’.
Orozco en mode reconstituent, amb la seva estampa de tros d’home que es pot trencar per dins, afinant amb sentiment i dolçor a cada estrofa i buscant la comunicació de tu a tu: «Totes i cadascuna de les cançons parlen de tu», va remarcar en un dels comptats moments en què va prendre la paraula, quan ens va advertir que avui, destapades tantes fragilitats, «som capaços de veure coses que abans no érem capaços». Tot i que el present manava, els més de 20 anys de trajectòria van aflorar en el tram final amb el rescat de velles fites com ‘Que me queda’ i ‘Te esperaré’, aquí amb picades d’ullet al ‘riff’ de ‘Seven nation army’, de The White Stripes.
Cantant als herois
Orozco va seguir mirant cap enrere en el bis, quan es va acompanyar d’una Gibson Les Paul daurada per entonar ‘Devuélveme la vida’ i ‘Pedacitos de ti’ acompanyat pel públic. I al seure al piano per recórrer els arpegis de ‘Mi héroe’, cançó que va dedicar a les «persones que durant aquest temps han tractat que tinguéssim una vida una mica millor».
Però per tancar va acudir a una de les peces noves de més pes i més turbulentes, ‘Entre sobras y sobras me faltas’, primer al piano i alçant-se després en el ‘crescendo’ aportat pel grup. Cançó amb meditacions sobre el que podria ser i no és, esquitxada per retrets i remordiments («‘sobraron la quinientas veces que dijimos que no’»), amb què Antonio Orozco va voler acomiadar-se agitant vells fantasmes i exorcitzant-los, ara que la boira es comença a dissipar.
