Per fi, els cignes de John Cranko a Barcelona

Sembla increïble que una ciutat amb l’activitat cultural de Barcelona encara no hagués conegut un ballet complet de John Cranko, pilar de la dansa neoclàssica i una de les seves veus més innovadores. La seva prematura mort, el 1973, va encegar un talent que en gran part es pot apreciar en aquest ‘Llac dels cignes’ de 1963 que s’ha pogut veure al Liceu i que arriba renovat amb un nou muntatge del Ballet Nacional Txec estrenat a Praga l’any passat. Hauria sigut més revelador veure un Cranko «més seu», aquest que des de Stuttgart i passada la seva etapa britànica impressionava el món com ‘Romeo i Julita’, ‘Evgeni Onegin’ i ‘La feréstega domada’, creades per als seus avui llegendaris Marcia Haidée i Richard Cragun. Però són molt poques les companyies –més enllà del Stuttgart Ballet– autoritzades a incorporar les seves obres al seu repertori.

En tot cas, aquest ‘Llac’ amb què l’artista sud-africà per fi debuta al Gran Teatre no és un mal exemple, ja que mostra el poder creatiu del malaguanyat coreògraf. Aquí el seu treball és hereu de la tradició, sí, perquè manté la trama i els moments que el públic espera –l’ordre dels passos a dos, el mític pas a quatre–, però la proposta inequívocament porta la seva firma: obre tots els talls habituals de la partitura de Txaikovski, passa del ‘happy ending’ optant per la tragèdia i relata aquesta aventura amb nostàlgia carregant-la de detalls molt seus.

Sorprèn veure que, enmig d’un pas a dos convencional, trenca dramàticament la línia amb un gir inesperat, amb un tors que es trenca, amb unes puntes que rellisquen, amb la utilització del vestuari com a element expressiu. El seu genial llenguatge fa que aquests cignes –molt ben vestits per Josef Jelínek en aquest muntatge dissenyat per Martin Černý amb cignes voladors inclosos– tinguin personalitat pròpia i que els seus protagonistes es cobreixin d’expressivitat. Tot això sense allunyar-se de la bellesa coreogràfica, amb moments magnífics com els dels cignes als dos actes –les escenes de conjunt i les del final són meravelloses– i, per descomptat, en els passos a dos tant del cigne blanc com del negre.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’exigència coreogràfica de les obres de John Cranko reclama una companyia de primera línia, tant tècnicament com interpretativament i, sobretot, molt cohesionada, i el Ballet Nacional Txec té a tot això. El seu cos de ball és virtuós i, si bé els solistes no eren superestrelles, sí que hi va haver màgia en la interpretació d’aquesta Odette/Odile electritzant d’Ayaka Fujii, de braços perfectes i girs vertiginosos –els seus ‘fouettés’ van ser impecables–, molt ben secundada per un vigorós Giovanni Rotolo. La Simfònica liceista, al comandament de Václav Zahradník, va aportar els ritmes precisos requerits per coreògraf i ballarins.

Benvingut, John Cranko, a una Barcelona que no t’ha fet la festa que et mereixes.