Ana Bernal-Triviño: «Carrasco ha sigut l’altaveu d’una cosa que estava silenciada»

Per saber que la violència contra les dones no és només el cop de puny, el tret o la violència física, sinó que hi ha altres maltractaments com el psicològic, la violència vicària o la institucional. La gent no n’era conscient. 

¿Fins quin punt és important que personatges públics tinguin la valentia de posar-se davant d’una càmera i explicar la seva experiència?

És importantíssim. Lamentablement, a les dones anònimes amb prou feines se les escolta perquè els prejudicis i els estereotips que les envolten continuen estant per sobre. Tret d’alguns diaris com EL PERIÓDICO, que ha portat la violència masclista a la portada, és complicat que es visualitzi com un tema d’Estat i hi hagi una preocupació mediàtica unànime. En moltes famílies, Rocío Carrasco ha servit d’altaveu per a una cosa que estava silenciada. 

¿La sèrie marca un abans i un després en termes de sensibilització?

Sí. El cas d’Ana Orantes va ser una fita i el de Rocío és exactament igual. Ha verbalitzat un tipus de violència a què no se li dona la importància que té. Amb el seu testimoni veiem que mantenir això durant 20 anys crea un esgotament psicològic i deixa seqüeles. 

A les xarxes ha rebut elogis, però també amenaces. ¿Sap qui les ha llançat?

No tinc temps de saber qui hi ha darrere. Les feministes estem acostumades a rebre atacs molt durs, tot i que no deixen d’impressionar. Dir que volia cremar la universitat amb mi dins o vomitar a sobre... En fi, molt odi. Al final aquest compte d’Instagram no es va cancel·lar pels atacs, perquè van al·legar que era llibertat d’expressió, sinó per suplantar la identitat del programa ‘Sálvame’. Això demostra que a les xarxes les feministes estem venudes.

¿Per què creu que hi ha hagut tant enrenou amb el documental? ¿Per la cadena que l’emet? 

Des del principi em vaig haver d’enfrontar a moltes companyes del moviment feminista que semblaven més preocupades per la seva reputació professional que per tenir una finestra amb què arribar a les víctimes. També quan vaig anar al Congrés dels Diputats a defensar Juana Rivas em va caure de tot. Al final s’ha de veure on és el compromís. Em xoca que es critiqui Telecinco per tenir programes masclistes evidents quan en altres cadenes hi ha el mateix masclisme però més subtil. 

¿Li ha dolgut la reacció d’algunes feministes?

Algunes que per mi eren de total confiança m’han decebut. I jo n’he decebut d’altres que consideren que he baixat a un terreny que no em correspon. Penso que les conferències sobre el maltractament estan molt bé, però que als pobles no arriben, i la televisió sí. Hem d’utilitzar tots els canals possibles per arribar a totes les dones. 

És a dir que, en aquest cas, el fi justifica els mitjans

Totalment. Si hem salvat la vida d’una sola dona, jo em conformo.

A més de conscienciar es necessiten recursos. ¿Què han de fer les institucions?

Una de les assignatures pendents de la llei de violència de gènere és desenvolupar la prevenció en el terreny educatiu. L’única manera d’erradicar la violència de gènere és tallant d’arrel la llavor del masclisme. Si no posem el focus aquí, les xifres seguiran igual. La dotació pressupostària no pot patir retallades i l’atenció als millors no ha de ser una cosa secundària.

Notícies relacionades

Rocío Carrasco: un mal exemple, un bon mirall

Més inversió, conscienciació i detecció sanitària: les receptes davant el repunt masclista

¿Quin és el risc en autonomies on Vox pressiona per eliminar les polítiques de lluita contra la violència masclista?

El risc és de vida o mort. No es tracta només d’actes simbòlics, com boicotejar un minut de silenci en memòria de les víctimes, sinó de retirar pressupostos per a aquestes polítiques. Em preocupa que estiguin implantant la ideologia masclista en una generació de joves criats entre missatges negacionistes que promouen youtubers a través de les xarxes socials.