Adrián Rincón, un director musical cec

Adrián Rincón (Salamanca, 1996) mai ha posat límits als seus somnis malgrat la seva ceguesa. Volia ser director d’orquestra i dimecres passat va debutar a la Sala 2 de l’Auditori davant la formació badalonina Orquesta Baetulo. Amb aquest concert s’ha graduat a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) el primer estudiant cec director d’orquestra. Una proesa. «Ho té difícil en aquest món de pillos, perquè la mirada és important quan dirigeixes, però l’Adrián té una oïda excel·lent i els seus moviments amb les mans són molt bons. Ningú sap fins on pot arribar i no podem tallar-li les ales», assegura l’experimentat director i compositor Salvador Brotons, un dels mestres que més l’ha recolzat a l’Esmuc . «Necessitem un any més de treball per polir coses, però amb la seva il·lusió i les seves ganes, res és impossible». Beethoven va continuar component malgrat quedar-se sord. Per al pianista Tete Montoliu i per al cantant Andrea Bocelli ser privats de visió tampoc va ser un impediment per desenvolupar una carrera exitosa.

El concert va començar amb la complexa ‘Història d’un soldat’, de Stravinski, va seguir amb un moviment de la ‘Simfonia núm.8’ de Dvorak per acabar amb ‘Puigsoliu’, adaptació per a orquestra de Salvador Brotons d’una obra per a cobla de Joaquim Serra. La cirereta va ser una obra amb orquestració del mateix Rincón de ‘Nit plena’, un bolero en clau de jazz que va cantar la seva pròpia autora, Loly Ayuma amb els 46 músics de l’orquestra. «És impressionant la seva capacitat. No ens pot veure, però amb els seus gestos ens ho diu tot», explicava una de les instrumentistes.

Els entusiastes i abundants aplaudiments que li van dedicar tant el públic com els mateixos músics de l’orquestra van deixar clar que Rincón ha obert camí. I aspira a més. «M’agradaria tornar a dirigir a l’Auditori, però aquesta vegada a la Sala 1, amb l’OBC», ha dit el jove músic de 24 anys que el dia després del debut tenia cruiximents als braços. «Hauria de fer més exercici», confessa.

Tot i que li queda un any d’estudis –coses de l’adaptació del currículum– somia ser convidat algun dia a la temporada musical de l’Auditori Nacional i el Palau de la Música.

D’ambició, no n’hi falta; tampoc ganes de treballar. El que més sorprèn de Rincón és la seva capacitat per memoritzar. No és pràctic tenir les partitures en paper en Braille «ocupen massa i no és fàcil buscar-hi un compàs determinat». Perquè un se’n faci a la idea: la ‘Novena simfonia’ de Beethoven ocupa 12 volums transcrit en aquest paper especial que utilitzen els cecs per llegir amb els dits.

La tecnologia li ha permès estudiar d’una manera molt més eficaç a través de partitures per ordinador, amb un lector de pantalla que llegeix en veu alta la partitura. «Pots anar seguint la línia d’un instrument i també escoltar com sona», explica. És l’únic estudiant de direcció que acudeix a les aules sense partitures. «La meva tècnica consisteix a estudiar l’obra i memoritzar-la a casa». No em queda cap més remei.

Rincón associa la música amb colors. «Soc sinestètic, com molts cecs, i percebo els instruments i les notes en colors. La música és so, però també color. Escolto una trompeta i imagino el groc. Associo el re amb el blanc i el mi amb el verd. Tinc una visió de la música pròpia. I, com que no soc cec de naixement, ningú ha d’explicar-me com és el vermell perquè ho he pogut veure».

Trompa, piano, orquestra

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

La seva relació amb la música va començar als 3 anys. Disfrutava molt acudint a casa del seu oncle, un melòman que tenia un munt de vinils, cassets i CDs que solia escoltar Radio Clásica. El van apuntar als cursos d’iniciació a la música al Conservatori de Salamanca. Quan va arribar l’hora d’escollir instrument es va decantar per la trompa . «A tercer, com que em costava veure el director em van canviar d’instrument. Només en podia escollir un de teclat i vaig triar el piano». Amb ell no només ha navegat per aigües clàssiques, també s’ha acostat al jazz, gènere amb què es troba molt a gust. El seu interès per la direcció va sorgir quan va començar a estudiar la música coral. «Vaig disfrutar molt amb ‘Carmina Burana’, el ‘Glòria’ de Vivaldi i la sarsuela. Em va fascinar el treball del director i vaig començar a acudir als assajos d’orquestra».

El 2016 es va graduar en piano al conservatori de la seva ciutat i el 2017 va arribar a l’Esmuc, on li van adaptar tant les proves d’entrada –sense rebaixar-ne l’exigència– com els estudis que ha fet. «Molts professors no veien possible que estudiés direcció, però Salvador Brotons s’hi va implicar i es va llançar a la piscina amb mi. “A veure fins on podem arribar”, em va dir. L’esforç ha valgut la pena.