’Gaza mon amour’: romanç per oblidar la violència

¿Es pot fer una pel·lícula d’amor que transcorri a Gaza? És el que han intentat els germans Nasser (Arab i Tarzan) a la seva segona pel·lícula, ‘Gaza mon amour’, una història de resistència davant les adversitats quotidianes protagonitzada per gent corrent en què intenten deixar de banda les qüestions polítiques per centrar-se en la necessitat d’abraçar els sentiments enmig del caos. 

Que no es verbalitzin paraules com ‘ocupació’ o ‘Israel’ no vol dir que no es trobin presents d’una manera latent a la pel·lícula. Al llarg de tot el metratge s’escolta el so de les bombes, dels trets, sempre de fons i fora de focus, perquè ningú s’oblidi del que està passant. Es tracta d’una decisió molt reflexionada per part dels germans Nasser. 

«No es pot escapar de la política quan es parla de Gaza, però la imatge que té la gent a través dels mitjans de comunicació és la de la violència i el terrorisme. Nosaltres volíem parlar del ciutadà oprimit, però sense victimismes, perquè això no ens agrada, però sí posar al focus per una vegada les persones que lluiten per portar una vida digna en aquest minúscul territori assetjat», comenten els bessons idèntics (que es caracteritzen pel seu contundent ‘look’ rocker) durant la seva visita a Madrid per presentar la pel·lícula. 

El protagonista de ‘Gaza mon amour’, Issa (Salim Dau) és un pescador de seixanta anys que ha viscut tota la seva vida sol. Totes les nits surt amb el seu barco per deixar anar les seves xarxes amb molt de compte perquè no pot sortir de la zona permesa, tan sols 3 milles. La seva vida és bastant monòtona fins que dos esdeveniments el sacsejaran per complet: s’enamorarà d’una viuda que treballa com a costurera, Siham (Hiam Abbas, coneguda pel seu paper a ‘Succession’) i trobarà al mar una estàtua d’Apol·lo. 

Aquest últim fet, que va passar de veritat, va ser el punt d’arrencada de la pel·lícula per als germans, ja que els donava l’oportunitat d’introduir l’element inesperat dins d’un espai dominat pel fatalisme. 

Arab i Tarzan i reconeixen que hi ha molt d’ells a la pel·lícula. Volien homenatjar els seus compatriotes i també els seus éssers estimats. Per això el personatge d’Issa s’assembla al seu pare, i el de Siham, a la seva mare. Per això, també, s’escolta a Julio Iglesias i el seu ‘Que no se rompa la noche’ per marcar el romanticisme del protagonista.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Sabem que Julio Iglesias és un dretà i això ens molesta», riuen. «però la seva música ens connecta amb l’etapa més feliç de la nostra infància, quan Gaza estava plena de flors, de maduixes. Israel s’ha encarregat d’enverinar la terra perquè no quedi res, però nosaltres volíem recuperar aquesta idea de Gaza no contaminada per la por i l’odi». 

Per ells, ‘Gaza mon amour’ és un cant a l’esperança dins d’un entorn profundament deshumanitzat i hostil on el terror és la tònica habitual. «És un cant a la llibertat del nostre poble, una reivindicació de la gent senzilla que lluita per la seva dignitat».