’Maricón perdido’: l’autoficció de Bob Pop en forma d’abraçada

A Bob Pop li van proposar fer una sèrie sobre la seva vida i al principi li va semblar una bogeria, però ho va reconsiderar i va acceptar embarcar-se en aquest viatge que el portaria des de la seva infància fins al seu moment actual com una manera d’ajustar comptes amb el seu passat.  

El resultat és ‘Maricón perdido’, una autoficció que estrena el pròxim 18 de juny TNT i que consta de sis episodis en els quals es barreja la llum i la foscor, l’alegria i la soledat, el desarrelament, els somnis, l’amor per la literatura com a taula de salvació, la necessitat d’encaixar als motllos normatius que imposa la societat i la recerca d’una veu pròpia.

«Tot això soc jo, tot això és la meva vida. Hi ha comèdia, hi ha musical, hi ha experiències traumàtiques. La vida no té gènere, és multigènere. Jo en els moments més tràgics he tingut les ocurrències més absurdes i he fet acudits salvadors», explica el creador des del Festival de Màlaga, on ha tingut lloc la presentació de ‘Maricón perdido’, en la qual també ha estat present Andreu Buenafuente (director general d’El Terrat) i Berto Romero (productor executiu).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si Bob Pop és una persona polifacètica (periodista, escriptor, crític, estrella televisiva i referent cultural) la seva sèrie també ho és. Cada capítol s’articula en diferents temps narratius per anar acostant-nos a la seva figura des de tots angles. Ens endinsa en la seva infantesa per mostrar-nos com era ser un nen gras en un poble on patia bullying, en la seva joventut al Madrid dels vuitanta, on buscava integrar-se dins de la comunitat gai i en el seu moment actual, on conviu amb el reconeixement i el carinyo del públic i l’avenç de la malaltia que pateix des de fa anys, esclerosi múltiple. «Jo volia portar a l’espectador per un viatge, pujar-lo a una muntanya russa, ficar-lo en un túnel, que anés i vingués pel meu cap perquè sàpiga com funciona. És una sèrie que està feta amb retalls de la meva memòria i els records estan plens de tortuositats, d’hipervincles, hi ha desordre, però després tot es connecta».

Però si per alguna cosa destaca Maricón perdido és per la seva tendresa. No importa la quantitat de temes difícils que s’expliquin, perquè no hi ha en la seva lectura cap tipus de victimisme ni de cinisme. «Si l’hagués de definir, et diria que és com una mena d’abraçada».