’Destello bravío’: naturalisme oníric a l’Espanya buida

Un poble suspès en el temps on només queden persones grans que s’aferren al seu mode de vida. A la nit s’encenen llums misteriosos i lisèrgics que ens endinsen en un territori màgic i sobrenatural. Les dones, fartes de la tradició heteropatrical, s’alliberen en berenars que, entre pastes i licors, desperten la seva sexualitat. 

Entre aquests elements que ens porten del quotidià al surrealisme, de l’extravagant al poètic, es mou l’òpera prima d’Ainhoa Rodríguez, ‘Destello bravío’, una d’aquestes pel·lícules que funcionen com un objecte no identificat en el nostre panorama cinematogràfic i que ens embarga amb la seva estranyesa i la seva singularitat. 

La directora, que és extremenya, va passar un temps vivint a la comunitat que retrata per amarar-se de la seva idiosincràsia. Es va convertir en una veïna més i va anar creant vincles amb la seva gent. Va escriure un guió obert, amb milions d’idees, amb una infinitat de fils argumentals per configurar la seva proposta ‘oniriconaturalista’ a mig camí entre Luis Buñuel i David Lynch. 

«La quotidianitat i la transgressió de la quotidianitat estan a l’ADN espanyol. Jo volia plasmar les arrels com un element emocional, però alhora imbricar-lo amb les llegendes, els somnis», explica Ainhoa Rodríguez després de presentar la pel·lícula a la Secció Oficial del Festival de Màlaga. 

‘Detello bravío’ barreja el documental observacional, amb la ficció i també amb la fantasia. Està composta per una sèrie de breus estampes que ens introdueixen els personatges i els espais que habiten per passar en un tres i no res del còmic al fosc, de l’absurd a l’atàvic, del suggerent a la pulsió més primitiva. 

Dones invisibilitzades

Però hi ha dos elements que es converteixen en fonamentals a la pel·lícula: el fet de reivindicar el poble com a lloc oblidat dins del sistema capitalista, i per descomptat les dones i la necessitat de donar-los una veu dins d’un entorn que sempre ha estat explicat des de la mirada masculina. «Tot i que no sigui una pel·lícula política, escollir dones madures que estan invisibilitzades és col·locar-te en un lloc. Volia triar éssers humans amb cossos que no fossin normatius, paisatges que no sortissin al cine espanyol, accents que estiguin fora de l’òrbita. Rodar on no passa res, fora del soroll. Per mi això forma part d’una idea i d’una estètica», continua la directora. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una de les escenes més icòniques de la pel·lícula ens mostra un grup de ‘senyores’ que comencen a erotitzar-se, a tocar-se, a explorar-se. Rodríguez pensa que el cine ha vetat aquesta realitat i que si no es parla de la sexualitat de les dones grans sembla que no existeixi. «No és una reivindicació, és una realitat que està a davant i que sembla voler silenciar-se». 

¿I què és ‘Destello bravío’? Una de les protagonistes registra amb una enregistradora de veu tot el que passa al seu voltant. Ho fa perquè no es perdi la memòria. «Passarà un esclat brau, brau, que ens esborrarà del mapa», comenta. La mort com a idea física, però també metafòrica, d’un lloc a punt de desaparèixer de la faç de la terra. «Esclat com a una cosa màgica, i brava com el toro. La psicodèlia i el tradicional, les jotes i l’experimental».