Crítica de ‘Tokio Redux’: tancament impecable a la trilogia

El 5 de juliol del 1949 desapareix el president dels ferrocarrils nacionals, Sadanori Shimoyama. Els seus costums ens diuen que hauria d’haver arribat a la seva oficina a Tòquio a les nou del matí. Però les alarmes salten quan a la una del migdia segueix en parador desconegut. En part perquè Shimoyama havia estat rebent amenaces a causa d’unes dràstiques retallades a la companyia ferroviària que havien deixat sense feina 30.000 persones. Hores més tard, poc després de mitjanit, el seu cos desmembrat apareix a les vies de la línia Jôban. En el dia d’avui encara es desconeix si Shimoyama va ser assassinat o va decidir acabar amb la seva vida de manera voluntària.

Aquest fet real és el punt de partida de ‘Tokio Redux’, però aquells que coneguin una mica la trajectòria de Peace ja sospitaran que hi ha molt més al darrere. Tant, com una novel·la estructurada en tres temps. El primer el 1949 amb el cas Shimoyama. El segon, amb la recerca a contrarellotge d’un escriptor desaparegut al Japó dels Jocs Olímpics, el 1964. I el tercer, protagonitzat per un traductor que va treballar per al contraespionatge americà i que transcorre el 1988, en els últims dies de vida de l’emperador Hirohito.

Novel·la autònoma

Amb ‘Tokio Redux’ es tanca la Trilogia de Tokio de David Peace. La pregunta ineludible és si pot llegir-se de manera independent o és necessari rescatar ‘Tokio, año cero’ i ‘Ciudad ocupada’, les dues primeres entregues. La resposta és que no només és possible abordar-la de manera aïllada, sinó que és una de les obres més accessibles per introduir-se en la prosa del geni de Yorkshire.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si a ‘Tokio, año cero’ ens enlluernava per les onomatopeies constants, tan repetitives que ressonaven al teu cap durant hores, a ‘Tokio Redux’ el seu estil està molt més depurat i resulta menys obsessiu. Pàgines de diàlegs impecables sense una sola acotació, alternança entre tercera i segona persona i, per damunt de tot, una ocupació del llenguatge rigorós i mil·limètric. Les reiteracions es converteixen en tornades aportant una musicalitat al text que esglaia. En aquest punt es torna indispensable destacar el virtuosisme del traductor Ignacio Gómez Calvo que aconsegueix transformar l’essència de l’escriptor britànic al castellà.

Analitzant la trajectòria de Peace és inevitable pensar que estava destinat a convertir-se en un autor de literatura de gènere japonès. Al llarg de la seva carrera sempre ha deixat clar que la intriga és només un vehicle. Estem davant un creador el màxim afany del qual rau a desgranar el moment històric i social en què ambienta les seves novel·les, des dels anys 70 amb la Tetralogia de Yorkshire fins a les vagues mineres de ‘GB84’. Al més pur estil nipó, Peace no apunta amb el dit, no jutja ni dictamina; tan sols exposa. A causa d’això, que aquesta novel·la sigui una magnífica porta per conèixer la seva prosa no implica que ens ho serveixi tot amb safata. De cap altra manera no estaríem davant l’última obra mestra d’un dels millors escriptors actuals.