La fascinació pels fars

Ah, els fars, quina poderosa fascinació exerceixen sobre els humans, tant en la bromosa realitat, quan es precisaven per solcar els mars, com a les travessies de la ficció, si bé el seu recurs en novel·les i relats sol arrossegar amb si mateix una càrrega gòtica de profecia i fatalitat. Llum que guia en la negritud de la nit i en la tempesta. L’empara. L’esperança. L’escala de cargol, la barana de la plataforma, les precioses lents. Gralls de gavines i soledat. ¿Quantes obres no hauran albergat fars des de l’antiguitat, des de la ’Ilíada’? Aquí recordem Virginia Woolf, de l’excursió de la família Ramsay; d’’El far de la fi del món’, de Jules Verne, i de Robert Louis Stevenson, sobretot de ‘Mi familia de ingenieros’, que va escriure cap al final de la seva vida. L’autor de ‘L’illa del tresor’ venia d’una casta de constructors de fars: entre el seu pare, el seu avi i els seus dos oncles van aixecar la xarxa completa de balises de la costa escocesa, des de principis del segle XIX.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 El nostre bon amic Edgar Allan Poe, hoste d’honor en aquesta santa casa, va deixar inconclús un conte titulat ’El far’, tot just un parell de pàgines en què un individu, amant acèrrim de la soledat, comença a escriure un diari l’1 de gener del 1796, interromput bruscament tres dies després. Fa ja un quart de segle, l’editorial Áltera va convidar diversos escriptors, entre ells els mestres Cristina Fernández Cubas i Joan Perucho, a concloure el relat del nord-americà, d’on va resultar un experiment formidable, amb algunes resolucions narratives que van fer brillar la idea primigènia. Un llibre, per desgràcia, gairebé introbable avui, més perdut que la cama esquerra d’Ahab, la que es va emportar Moby Dick.