Lennon, McCartney i Mehldau

Quins temps tan innocents aquells, quan fa anys Brad Mehldau colava una cançó de Radiohead als seus recitals i crèiem que ens volia dir alguna cosa. ¿Però què? ¿Que el futur era allà, en el rock torturat dels 90? ¿Que el cànon del jazz estava esgotat? ¿Que el pop també és material noble per al músic de jazz? ¿Que s’ha de ser absolutament postmoderns? Doncs no. Brad Mehldau tocava Radiohead perquè li agradaven. Sense més ni més. I encara li agraden, tot i que potser no tant com The Beatles. Dimecres al Palau de la Música va recrear mitja dotzena d’èxits de Lennon i McCartney en un concert a piano sol que també va servir perquè el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona –«un dels millors del món», va dir Mehldau– li fes entrega de la seva medalla d’or.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Qui sap com hauria sigut aquest concert el novembre de l’any passat, en el pitjor de la pandèmia, quan la situació sanitària va obligar a suspendre’l i l’ànim general era molt diferent. ¿Més dramàtic? Segurament. El disc April 2020, que Mehldau va gravar durant el confinament i que va visitar molt de passada al Palau, és pura melancolia. Al pianista de Florida la melancolia li surt natural i, tot i que tingui entre mans material tan espurnejant com ‘I am the walrus’, Mehldau li troba la faceta reflexiva a la cosa. Encara més quan l’aparella amb la tristesa sense fons de ‘Karma police’ de Radiohead –si algú té un dia dolent, hi ha un rànquing amb les cançons més depriments de la banda de Thom Yorke elaborat el 2017 per un analista de dades seguint, suposadament, un mètode científic–.

D’acord que a hores d’ara no és cap notícia, però el que fa Mehldau amb la matèria primera més humil segueix sent sorprenent. Les mans, que sembla que parlin l’una amb l’altra, les inflexions rítmiques, les transformacions harmòniques, les variacions melòdiques, el so, la infinitat d’idees... La seva portentosa manera de transformar les partitures val tant per a ‘Satellites’ de John Coltrane, gairebé l’únic moment de swing pur i dur de tota la nit, com per al cançoner de Lennon i McCartney. ‘Baby’s in black’, tocada «molt, molt lenta», va tenir les propietats curatives que té el gòspel fins i tot per als no creients. Amb ‘Dear Prudence’ va aconseguir això que des de Mehldau sembla tan senzill, però que abans d’ell no ho era tant, tocar una cançó amb un compàs que no és el que porta de sèrie sense que sembli que la cançó coixegi, sinó al contrari. Sobre ‘Life on Mars’ de David Bowie va abocar menys fantasia, potser perquè amb tocar-la tal qual –és un dir, Brad Mehldau no toca res tal qual– ja està tot fet. Golden Slumbers, colofó abans dels bisos, va anar creixent i creixent, transfigurada fins al catàrtic, com en les apoteosis que va inventar Keith Jarrett, i es va acomiadar desitjant «pau i felicitat». Encara tornaria a l’escenari tres vegades, senyal que aquella nit ell també era feliç.