Samantha Hudson: «Ser autèntica, ser una mateixa, és una forma d’activisme»

Reina travesti d’alta volada, dotada d’un cervell ràpid, ocurrent i refrescant, Hudson, nascuda a Lleó el 1999, criada a Mallorca i amb el DNI que hi apareix el nom comú d’Iván González, té previstes tres actuacions més del seu triomfal espectacle ‘Eutanasia Deluxe’ al teatre Poliorama. Per als bolos d’aquest diumenge i el vinent no queden entrades des de fa setmanes; encara n’hi ha, unes quantes, per a l’últim, el del 27 de juny. Aprofitin l’oportunitat. «Jo visc per l’anècdota. Les coses no m’agraden ni hi ha una història o un teatre darrere. Cal ser de pel·lícula», assegura l’artista, que desplega amb total naturalitat (i poderós compromís ètic) el seu inabastable talent artístic.

D’entre les seves moltes ocupacions, si n’hagués d’elegir una per definir-la, ¿quina seria?

Jo posaria pediatra, per inventar-me alguna cosa [riu a cor què vols]. En realitat tampoc sé gaire bé a què em dedico, tot i que si hagués d’elegir alguna cosa... crec que cantant és el més apropiat. Tot i que ‘performer’ també m’agrada. I compositora. Això és el més bestial. Ho vaig llegir l’altre dia i em va semblar el més gran que podien dir de mi.

Té només 21 anys i ha adquirit la condició d’icona ‘queer’. ¿Aquest poder li suposa una responsabilitat especial com al Peter Parker de ‘Spider-Man’?

Totes les etiquetes que la gent em va posant de dissident, subversiva, icona o revolucionària són simples pins. Jo no vull anar d’abanderada ni dels drets LGTBI ni de cap col·lectiu. L’únic que faig és el que em ve de gust i l’únic que dic és el que em surt de la figa. El que passa és que, després, cada persona veu una cosa diferent de mi, i molta gent m’acaba tractant com si fos una ministra o una consellera d’educació. En qualsevol cas, soc conscient que transmeto bon rotllo. I això és bonic i m’agrada. Jo crec que soc una noia maquíssima.

¿Què és, per a vostè, ser una «noia maquíssima»?

Fer que el teu entorn se senti a gust amb tu. Generar un espai segur al teu voltant. Tot i que no et conegui de res, m’agrada fingir que som com cosines. De fet, potser parlo més amb desconeguts que amb la meva pròpia mare. D’alguna manera soc una zona de confort, una àrea de servei a l’autopista on entrar a descansar. Soc una gasolinera on entrar a repostar.

Tenia 15 anys quan va començar tot: un treball per a l’institut que va acabar amb un escàndol monumental i amb l’Església i els sectors de la ultradreta sulfurats.

És així. Era un projecte per a l’assignatura de cultura audiovisual del batxillerat. Ens van proposar fer un vídeo de temàtica lliure i jo vaig tirar per ser travesti i fer un videoclip gamberro amb estètica hortera per criticar les vexacions de l’Església catòlica al col·lectiu LGTBI. La meva professora em va posar un 9.

Però es va crear un enrenou sideral.

El videoclip va arribar a la junta de professors. Cap hi va tenir cap problema, tret del de religió. Es va rebotar i va decidir portar-lo al bisbe de Palma. L’Església, el bisbat, els partits d’ultradreta, Hazte oír i el Defensor del Menor van iniciar una campanya i es van posicionar contra mi. Ells s’ho van prendre com a personal, cosa que també entenc [rialles], però crec que la seva reacció va ser desmesurada. 

¿Abans havia pensat a dedicar-se a la interpretació o la cançó?

Mai abans m’havia plantejat ni ser travesti ni fer videoclips ni res. Però bé, en aquell moment vaig pensar que havia d’aprofitar la meva oportunitat. Em vaig sentir com Madonna, amb una cançó sobre Jesús i excolmulgada per l’Església [més rialles]. En realitat vaig passar una mica del seu cul. Perquè no tenia cap sentit que senyors de 50 anys anessin en contra d’un nen de 15. I, escolta, si jo no corresponia a la idea que teníeu de mi, doncs és el vostre problema, no el meu. Jo el que espero d’una nena de 15 anys és que sigui una gamberra. Si no, ¿quina classe d’adolescència és aquesta?

¿Fins a quin punt el seu entorn familiar va ajudar a poder expressar-se com és des d’adolescent?

El meu germà gran és gai i la barrera de l’orientació sexual sempre l’he tingut trencada. Això és una cosa que t’obre moltes portes, perquè el més difícil sempre és autodeterminar-se. Crec, en tot cas, que el millor que va poder donar-me la meva família és el beneplàcit del silenci. Ells tampoc sabien gaire bé com gestionar la situació. Cosa que és lògic, perquè un fill travesti no es veu cada dia. Al principi sí que eren una mica reticents als ‘looks’ que portava a classe, perquè anava amb corones, motxilles de princeses i xandalls horteres. Es preocupaven per si em passava alguna cosa. Jo vull pensar que va ser perquè realment són molt bones persones i m’estimaven moltíssim. Però potser és que simplement estaven en xoc.

¿Què és per a vostè ser normal? Se sol associar la normalitat a l’estandardització, gairebé mai a la diferència.

[Pensa durant uns segons] La normalitat per mi és simplement multitud i multitud, una sèrie de codis que ha decidit una gran part de la societat com a mode d’actuació, i que d’allà ja no els treus. I després hi ha una gran paradoxa: que les persones que estan fent el més normal i assenyat del món, que és ser autèntica, ser una mateixa, s’acaben convertint en l’alteritat. Jo segurament no soc normal, però no és culpa meva, sens dubte. Sembla que l’extravagància és culpa del que la porta i jo crec que és al revés. El que és estrany, de fet, és que tanta gent es comporti de la mateixa manera. Avui, ser autèntica és una forma d’activisme. Perquè portar la contrària, caure en aquests marges de la societat que no hem elegit nosaltres, sinó que són les restes de les restes de les restes que ens han deixat, això és realment subversiu. És un acte polític.

¿Com es definiria políticament?

M’inclino cap als matisos marxistes i comunistes, però sobretot per la meva consciència de classe. És molt difícil escapar-se de les dinàmiques de classe que vivim en el capitalisme. En tot cas, és sorprenent que els problemes que tinc són menys amb la dreta que amb l’esquerra més radical, que creuen que no es pot ser ‘queer’ i marxista alhora, per allò que les polítiques d’identitat estan disputades amb el materialisme històric de Marx. I jo els dic, «buf, sou tontes». Comunisme, sí, però una mica femení. Als Feroz, sense anar més lluny, tot eren paios rancis d’esquerres que llavors, després del monòleg que vaig fer contra els gèneres, em deien que jo era el súmmum del postmodernisme. Així que, de sobte, soc postmoderna.

¿Li preocupa com a artista, i com a artista sense pèls a la llengua, que hi hagi col·legues seus a la presó o a l’exili per les lletres de les seves cançons?

En realitat, la ‘première’ de la meva carrera musical, si és que es pot anomenar així, ja va ser una mica així, amb la polèmica amb l’Església i la ultradreta. Espero que no això torni a passar, perquè les segones parts mai són bones. Però tampoc em preocupa. Perquè, si et pares a pensar, si no puc dir el que em dona la gana, ¿quina gràcia té la vida? La cosa bona que tinc és que hi ha un núvol de tolerància i respecte envers mi, perquè potser em dius que vaig lletja vestida i de sobte això és homofòbia. Ser fills de puta els és igual, però semblar-ho ja no els fa tanta gràcia. Així que, ara mateix, posicionar-se en contra de Samantha no és del tot procedent.

En tot just sis anys ha fet infinitat de coses, fins i tot un documental sobre la seva vida. ¿Sent que tot ha anat a moltíssima velocitat?

El documental va ser quan tenia 18 anys. Una cosa graciosíssima. Pensava que moriria l’endemà, com quan et fan un homenatge. Ara tota la meva vida és com un ‘spin-off’ d’allò [riu]. Per sort, com que soc una noia guerrera, sé portar molt bé el ritme. Jo tiro endavant. De vegades ni em plantejo el que estic fent: un ‘podcast’, un doblatge, un videoclip, un horòscop... I després penso... ¿però quina agenda és aquesta? La veritat és que ho gestiono molt bé, i fins i tot trec temps per berenar amb les meves amigues. Un privilegi.

¿Com ha viscut, o ha patit aquests llargs mesos de pandèmia?

El context general ha sigut molt negre i desafortunat: la mala situació de l’ocupació, els milers de morts... Però jo almenys crec que he tingut sort; més aviat pel confinament. Tothom estava avorrit com una mona, jo, el doble, així que durant aquell temps no vaig parar de crear continguts. D’alguna manera, va ser un punt d’inflexió per llançar la meva carrera; més ben dit, rellançar-la, perquè per sort o per desgràcia estic donant pel cul des del 2016.

Parli’m una mica de l’espectacle ‘Eutanasia Deluxe’, que representa al Poliorama.

És una mica el que havia fet ja a la sala Maravillas de Madrid, però en versió ‘de luxe’. Jo sempre el defineixo com el ‘blonde ambition’ de Madonna, però vingut a menys. Molt astracan i molt esperpent. Una hora llarga de concert, un ‘revival’ de totes les meves cançons, algunes versions, moltes sorpreses, una escenografia d’escàndol i uns llums increïbles.

¿Suposa una cosa especial per a vostè representar ‘Eutanasia Deluxe’ en un teatre de la Rambla, temple del ‘queer’ en un altre temps?

Sí, home, aquells passejos que feia Ocaña Rambla avall... Per mi venir a Barcelona sempre és especial, perquè és la primera ciutat en què vaig viure sola. A Mallorca veia només un maricon i aquí eren totes modernes i tot feia olor de quetamina. Va ser una gran experiència. Així que m’agrada molt venir a Barcelona. Quant a actuar a la Rambla.... Doncs està molt bé. Però és que no m’il·lusiono per res. Normalment soc zero d’expressiva, tot i que sembli al contrari. Soc una esquerpa. És que soc de Castella i Lleó. Jo vaig néixer a Lleó, tot i que amb un any la meva família va anar a treballar a Mallorca.

¿Quins músics i estils considera referencials per a vostè?

L’electroclash dels dosmil va ser el cop que em va impulsar una mica a cantar. De sobte veies un grup de gent que no sabia cantar i no només es posava a cantar, sinó que componia cançons boníssimes. De sobte veus tu, que et sents tan fracassada, que et pots inventar que tens talent. I ser la millor en el pitjor..., això és una cosa que no ho fa qualsevol. Quant a artistes, he seguit molt Chico y Chica, Superputa, La Prohibida. L-Kan, Putilatex... Era també molt seguidora de Lady Gaga, però ara tinc més tirada per Madonna. Molt més rossa. 

¿Com es veu d’aquí 10 anys?

L’únic que tinc de projecte a llarg termini és comprar-me un pis on caure morta. Res més. Jo ara només penso a fer les coses segons sorgeixin. Però pensar en el futur, no. M’han passat coses molt rares. Després de tirar-me borratxa d’un balcó a Mallorca, pensava que no podia passar-me res més bèstia, però de sobte estic a ‘Masterchef Celebrity’, que està a un pas de ser un mem.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Estaria disposada a anar a Eurovisió?

Jo vaig on em convidin, carinyo. Si em truques per fumar-me un cigarret a la cantonada, vinc encantada i somrient. Així que estaria contenta d’anar-hi, excepte que fos en un lloc on no es respectin els drets humans.