Raphael: «Pensant en gran es compleixen les coses»

El cantant de Linares actua aquest diumenge al Festival de Pedralbes en la seva gira de presentació de l’àlbum de duets ‘6.0’ llançat el novembre passat i amb el qual celebra el 60 aniversari de la seva carrera. La ruta el portarà també a Cap Roig (24 de juliol) i al Palau Sant Jordi (11 de desembre).

Aquest any en fa 60 de carrera. ¿En quin moment va començar a comptar el temps?

Quan, el 1961, em van donar el carnet de professional per poder cantar legalment. Fins aleshores havia d’anar amb un permís del meu pare. Em vaig haver d’examinar al Teatre Fuencarral, de Madrid. Ara no demanen res però crec que l’haurien de demanar. No sé, se m’acaba d’ocórrer, perquè no estic en contra dels que no tenen el carnet.

 

¿Tenia ídols en els seus inicis?

El meu ídol per excel·lència sempre ha sigut Édith Piaf. Després, Elvis Presley, Shirley Bassey...

¿Què el movia a cantar?

Jo cantava des que tenia quatre anys. Era solista del cor de l’escola i als nou anys, a Salzburg, em van donar el premi a la millor veu d’Europa. Cantava per culpa del meu germà, que es va xivar que tenia un germà petit que cantava molt bé. Després, un dia vaig entrar en un teatre portàtil del Teatre Español i vaig veure ‘La vida es sueño’, de Calderón de la Barca, i allà se’m va ficar a la vena que volia ser actor. És el que m’hauria agradat, però a hores d’ara no em queixaré.

 

Fa l’efecte que és un artista que sempre ha pensat en gran.

Pensar en petit... ¿per a què? Sempre he pensat en gran, fixa’t que així és com es compleixen les coses. ¿Qui m’havia de dir a mi que cantaria amb Piaf? No vaig cantar amb ella, perquè es va morir, però la meva actuació va estar anunciada. Era a les falles de València [el 1963]. Van enviar Juliette Gréco per substituir-la, que tampoc està malament. Així que, pensant en gran, he anat a l’‘Ed Sullivan Show’ i totes aquestes coses.

 

Des del principi va desencadenar fílies i fòbies amb el seu estil interpretatiu.

¿Fòbies? Doncs no ho sé...

 

Que era un estil exagerat.

Bé, més val ser exagerat que ensopit. És una humil opinió.

Jo no diria que soc exagerat. Diria que soc intens.

 

També se l’ha considerat allunyat del públic més progressista o d’esquerres.

Això no és cert.

 

¿Se sent un artista transversal?

Totalment. Jo no entro en aquestes coses. Mai hi he entrat. He fet la meva vida com he volgut i amb bastanta honradesa. Soc un professional en tota l’expressió de la paraula. He anat a tot arreu del món i he tingut unes crítiques meravelloses, i la gent sempre m’ha donat suport. Això, qui noho vulgui veure, està cec.

 

En aquells anys 60, quan van aparèixer els cantautors que interpretaven les seves pròpies cançons, ¿va sentir que podien constituir una amenaça?

Si jo hagués volgut, hauria cantat les seves cançons. Amb el temps, vaig fer un disc [’50 Años después’, 2008] en el qual està Serrat amb el seu ‘Cantares’ i vaig cantar jo amb ell. No soc compositor, però m’assec amb el compositor que sigui i ajudo molt. ‘Veu per aquí, per allà...»

 

¿Amb quin compositor s’ha entès més?

Amb Manuel Alejandro. Amo i senyor. I amb José Luis Perales. Hi ha autors meravellosos. Serrat... Últimament hem començat a treballar Pablo López i jo. ¿Per què no? Té molt talent. A veure què passa. El cas és no quedar-me quiet.

 

A ‘6.0’ canta al desaparegut Camilo Sesto. ¿Sentia que calia reivindicar-lo?

No, ell ja es reivindicava sol. És recordar l’amic. També hi ha una cançó d’Antonio Vega. Jo tenia el ressentiment de no haver cantat mai amb ell.

 

Els seus últims concerts fins ara van ser els dos del Wizink Center, de Madrid, al desembre, quan va reunir 5.000 persones cada nit, la qual cosa va generar crítiques. ¿Injustes?

Vaig tenir l’ajuda d’aquesta gent que hi ha de vegades per internet. Jo els dic «de què es parla, que m’hi oposo». Doncs allà no va passar res. Va ser un èxit tremend, el millor que jo podia fer en aquell moment. Fins i tot la gent que no combrega amb la meva forma de ser va dir que jo havia fet una meravella. Que havia sigut, com sempre, posar la primera pedra.

 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Creu que, aquest últim any, la música en directe s’hauria d’haver obert una mica més?

Es podria haver fet més, però també entenc que la gent tingui por. Entenc les dues postures. El que no es pot fer són els ‘botellons’. Però ara s’està vacunant molta gent i el ritme és molt alt. Jo em vaig vacunar l’11 de maig. Això és bo.