Moby, salvat per l’orquestra a ‘Reprise’

Un dia Moby va ser un paio imprevisible, capaç de saltar del techno a punt per a la rave al rock amb ascendent punk (encara el podem recordar telonejant a Barcelona, guitarra en bandolera, Red Hot Chili Peppers i Soundgarden, als 90), però tot això va anar quedant enrere a mesura que el novaiorquès va trobar el seu lloc al món entorn del ‘patchwork’ postmodern i de l’electrònica decorativa. Paisatge d’on surt ara amb aquesta espècie de ‘greatest hits’ remodelat, amb orquestra i convidats, just d’èpica i decantat per cert minimalisme i per l’expansió del seu cànon sonor, una cosa que segurament ja tocava.

‘Reprise’ apareix amb l’alta marca discogràfica de Deutsche Grammophon i pot semblar un d’aquests artefactes amb què els artistes es donen importància a base de pompa i circumstància, però més aviat consisteix en Moby abordant d’una manera diferent les seves cançons: més orgànic i càlid, jugant amb veus nutritives i transmetent més subtilesa que ampul·lositat. Només s’ha de comparar aquest ‘Go’ travat amb percussions llatines amb l’original (del seu primer disc, de 1992), o el moment explosiu gòspel que Gregory Porter i les fogoses coristes imprimeixen a ‘Natural blues’. Tema aquest natiu del seu àlbum més popular, ‘Play’ (1999), primera llar també de ‘Porcelain’, la cançó de les cortinetes de La 2 a les albors de segle, ara amb menys làmines electròniques, més piano i el coll, més mesurat, de Jim James (My Morning Jacket).

Lluny del club

Moby pren distàncies amb les tendències electròniques a les quals es va acostar en altres temps, de manera que ‘Extreme ways’ sacrifica el house per un ritme recollit amb guitarra acústica, i ‘Lift m’up’ aconsegueix el seu propòsit d’elevar-nos allunyant-se de l’esperit de club i recorrent, aquí sí, a una majestuositat de pel·lícula (que també embolcalla la cèlebre ‘We are all made of stars’). La presència va a càrrec del Budapest Art Orchestra, que casa bé amb el piano ‘minimal’ de l’islandès Víkingur Ólafsson a ‘God moving over the face of the waters’ i es manté a ratlla en un moment culminant, ‘The lonely night’, on Mark Lanegan (ja present a l’original, 2013) es creua amb el cavaller Kris Kristofferson.

La desfilada de veus aporta relleus al repertori, si bé és possible que el món no necessités una nova versió de ‘Heroes’, de David Bowie, ara entonada sinuosament per Mindy Jones (hi ha coartada personal: pel que sembla, Moby i el Duc Blanc van ser amics i van arribar a interpretar el tema junts en l’àmbit privat). Un altre punt d’ancoratge de l’àlbum en un imaginari adult sense embuts, amb el qual Richard Melville, Moby, sembla buscar l’ànima de les cançons recorrent a estris atemporals, potser sospitant que el test del temps no és del tot amable amb alguns dels seus registres de joventut. – Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Més que trist, el nou del cantautor pop de Sant Celoni és catatònic, reacció nerviosa de somriure congelat a la deriva del món en els últims llargs mesos. Colomo es confessa superat («no controlo res, tot em va gran») a cop de sintetitzador adolescent amb vestigis de mala llet punk, però, com canta a ‘Avui’, ni tan sols l’«estupidesa extrema» li canvia l’humor. Ni perverteix la seva mirada sentimental: abracem-nos a ‘La música de totes les festes’ mentre el barco continuï flotant. – J. B.

Si Tortoise no fossin de Chicago sinó del Vallès, potser s’assemblarien a Siònia. Guitarres reverberants, melodies com de joguina, jocs rítmics que atrapen a poc a poc, textures. ‘16_fps’ és la banda sonora per a la pel·lícula que cada un es munta al seu cap, perquè si alguna cosa tenen Siònia és capacitat d’evocar imatges. I quan un va perdut imaginant l’espai exterior, salta la veu samplejada de Dalí amb la seva «polla xica, pica i pellarica». Universals, però amb un encantador accent local. - Roger Roca.

Notícies relacionades

3Cat celebra el seu primer any amb 1,2 milions d’usuaris

Pur ‘underground’

«Una resplendor distorsionada, silenciosa i brillant, que converteix cendres en diamants». Els versos de la meravellosa ‘Dinosaurios y supermercados’ serveixen per descriure amb precisió el nou àlbum de Guillermo Farré, una enlluernadora col·lecció de cançons pop boniques i melancòliques nascudes d’unes notes de veu oblidades que el músic guardava al seu telèfon mòbil. Cendres convertides en diamants que Farré, amb el seu proverbial bon gust, serveix en un embolcall d’arranjaments elegants i emotius. - Rafael Tapounet

A la (preciosa) portada del tercer elapé del valencià Víctor Ramírez apareix, entre altres fetitxes personals, una còpia del ‘Brainwashed’ de George Harrison. No és una mala pista, perquè són diversos els passatges d’‘Exit Times’ que sonen com si el ‘beatle’ tranquil hagués gravat un disc en una habitació de la seva casa a la manera de McCartney. Pop net i assolellat amb ocasionals rivets de psicodèlia i de synthpop que brilla amb especial intensitat a l’encomanadissa ‘The rituals’ i l’encantadora ‘Another fool with a good heart’. – R. T.