Crítica de ‘La mejor voluntad’: la terra, aquesta trampa mortal

És un dels més venerats somnis americans: la Naturalesa com a paradís perdut, reproduir el ‘Walden’ de Thoreau per donar l’esquena al capitalisme. Però ¿es pot viure amb 343,67 dòlars a l’any? ¿En la dècada dels 80, i sense electricitat, sense cotxe, sense aigua corrent, sota el règim d’una estricta economia de subsistència, construint la utopia d’una família feliç sota el cel estrellat? És aquesta extraordinària novel·la breu de Jane Smiley –que segueix la no menys esplèndida ‘Un amor cualquiera’, recuperada per Sexto Piso l’any passat– una versió inconfessa i concentrada de ‘La costa de los mosquitos’, tot i que aquí no hi ha tant sentit de l’aventura com previsió de desastre. Aquesta pràctica del canvi, aquesta granja com d’un altre temps, és una casa feta d’escuradents, i el llop serà un nen que bufarà i bufarà fins a cremar-ho tot. 

La novel·la, narrada per Bob, el ‘pater familias’, tot just té tres, quatre, moments significatius dramàticament, que marquen el seu ‘tempo’ estructural d’una manera implacable, i aquesta sensació, tan freqüent en la literatura nord-americana, que passarà una cosa irreparable.

Sentiment tràgic de la vida

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot comença quan Tom, el fill de somriure tens i parla nerviosa, li trenca les nines a una companya de classe, de raça negra i acabalada. ¿Racista el fill educat en la modèstia de l’agricultura ecològica, del respecte pels cicles estacionals i les eines fetes a mà? És un símptoma que aquesta utopia trontolla, que únicament està construïda per satisfer l’ego d’un home ennuvolat mentre la seva dona busca la idea de Déu i el seu fill es venja d’aquells privilegiats a qui li agradaria assemblar-se. Aquesta utopia, doncs, dona pas alsentiment tràgic de la vida que travessava una novel·la com ‘Heretaràs la terra’: l’enveja, la gelosia, la inseguretat, la resistència al fracàs desxifrada com a va orgull, la decepció de la paternitat i la filiació.

Brutal últim capítol

Al principi el lector pot dubtar de la veu narrativa del protagonista. Smiley descriu la seva subjectivitat amb tal finor que costa reconèixer un home de camp, en teoria poc atès a la reflexió, addicte al treball manual. Però a mesura que el coneixem, i li entreveiem els dubtes sobre el camí vital que ha agafat, entenem que Smiley ens està preparant per a l’últim, brutal, últim capítol. «Deu ser que tinc un poderós sentit estètic», diu Bob, «perquè detecto les juxtaposicions correctes i incorrectes de formes, gustos, colors, textures, contínuament, com una espècie de mecanisme de rellotgeria que s’apaga». El cas és que, al final del trajecte, Bob ha après quin és el seu lloc al món, que no és precisament el que s’havia construït al marge de la civilització. I Smiley contempla el fracàs del seu somni com una mena d’il·luminació, tot i que al llarg del procés la seva ceguesa hagi deixat unes quantes víctimes al seu pas, la compra d’un televisor, una teràpia de parella i el contrast entre dues cases que eren símbol de dos estils de vida que, en certa manera, s’admiraven mútuament.