Les curiositats del drama sobre el maltractament ‘Solo una vez’

El teatre és una gran font d’inspiració per al cine i moltes obres compten amb la seva versió cinematogràfica. L’última a arribar a les nostres pantalles és Solo una vez, adaptació de la peça de Marta Buchaca (autora igualment del text en el qual es va inspirar la recent Litus, de Dani de la Orden), un drama sobre els maltractaments. En aquesta ocasió, el director és el debutant Guillermo Ríos, els principals treballs del qual han sigut en els terrenys del curtmetratge i del documental. El repartiment està encapçalat per la catalana Ariadna Gil al costat de Sílvia Alonso (La lista de los deseos, Instinto), i del tenerifenc Álex García (Antidisturbios, La novia), just el lloc on es va rodar la pel·lícula.

La cinta explica com una experta terapeuta d’un Centre d’Atenció Social (CAS) s’entrevista amb un popular escriptor, el qual el seu sogre ha denunciat per maltractament a la seva parella. La jove presumptament maltractada es presenta més tard per explicar-li que tot ha sigut una exageració ja que ni ell és un tipus violent ni ella s’ha sentit maltractada. Al llarg de les següents reunions la psicòloga anirà descobrint el que va passar en realitat però, paral·lelament, ha de fer front a una complexa situació ja que el marit d’una de les dones que atén la té amenaçada i l’assetja contínuament. El film tracta el tema amb delicadesa i intenta alertar sobre aquesta problemàtica desgraciadament tan habitual. Per conèixer més a fons els seus racons, el director, Guillermo Ríos, ens explica les curiositats del rodatge.

-Una preparació conscienciadora. «El rodatge a Tenerife va durar tan sols 15 dies, van ser tres setmanes de 5 dies de feina cada una. Prèviament havíem fet la lectura de guió a Barcelona i els assajos a Madrid. Durant aquesta preparació, al llegir els textos, ens vam adonar que tots havíem viscut relacions de parella semblants, no sent maltractats o maltractadors, però si que ens reconeixíem en situacions en les quals havíem arribat als límits. No violentes, però potser sí psicològiques i es va generar una cosa molt interessant a nivell analític ja que vam descobrir que el problema és més a prop del que pensem i hem de tenir més control i molta cura».

-Un inici accidentat. «El primer dia de rodatge va ser complicat perquè filmàvem amb dues càmeres principals, van donar un error, feien moltíssim soroll i gairebé vam haver de suspendre el rodatge. A més arrencàvem amb una escena llarguíssima de 12 pàgines de text. Al final es va fer una consulta tècnica, era un tema de ventilació, i vam poder tirar endavant i complir el pla».

-De l’escenari a la pantalla. «Hi ha diverses diferències respecte a l’obra de teatre. A la nostra pel·lícula la protagonista és la psicòloga i a l’obra no ho és tant, són tres protagonistes principals. Vam optar perquè tingués conflictes més forts i més desenvolupats en el guió, la relació amb la seva filla que no hi havia a l’original o les seves converses amb la seva secretària que vam plantejar en to divertit perquè l’espectador descansés, per baixar una mica la tensió. El mateix amb el perfil del noi de seguretat, molt jove i dubitatiu. Però l’essència, els diàlegs, la tensió entre els tres sí que és molt fidel perquè hagués sigut un error no mantenir-la».

-Álex, l’aventurer. «A l’Álex li agrada fer gairebé de tot, fa moltes escenes d’acció i, a nivell personal, li agrada l’aventura, muntar a cavall, saltar en paracaigudes o fer surf i, a les seves pel·lícules, li agrada involucrar-se en el pla físic. Va ser senzill rodar-lo en les seves escenes amb moto, però teníem molt poc temps. M’hauria agradat tenir més plans, cuidar més l’estètica, però no vaig tenir prou pressupost. Fer pel·lícules és com portar un tren carregat d’il·lusions en el qual et van caient els vagons i intentes anar salvant el que pots».

-Compte, compte... «El pressupost era molt ajustat i vam patir una mica en l’escena en què la moto cau a terra. No podia fer-se malbé perquè era un lloguer ben car. Va caure sobre uns matalassos i, per sort, no va passar res. El mateix quan Álex intenta aixecar-la, hi havia amagats uns coixins molt fins perquè no fallés».

-Una escola convertida en CAS. «El centre on transcorre l’acció és, en realitat, el Col·legi d’Enginyers de Camins. Vam canviar el cartell de l’exterior i la gent que passava per allà no entenia res, ens deien si podien acudir-hi, no per ser maltractades, sinó per curiositat. A més, a prop d’allà hi ha un centre mèdic i es va crear molta confusió. Hi va haver un gran enrenou perquè va córrer la veu i es van assabentar que eren allà els actors i les actrius i els veïns s’acostaven per veure’ls, sobretot a l’Álex, que és canari».

-Un despatx lluminós. «Vam haver de fer canvis al col·legi per adequar-lo al rodatge. Per exemple, el despatx de la terapeuta era, en realitat, un replà, una zona de repòs abans d’entrar en una zona per a grans projeccions. Ho vam fer per utilitzar aquest gran finestral, que tingués una mica de llum. No volíem que fos un lloc molt realista perquè no fos una pel·lícula gaire crua, perquè el tema per si mateix ja ho és. Que hi hagués una mica d’esperança, de llum. També vam fer passadissos que no hi eren i vam intentar aprofitar totes les seves possibilitats».

-Exercici d’actuació. «Els actors tenien el text molt interioritzat i pràcticament no es fallava en els diàlegs. ¡Chapeau per ells! Jo em fixava en la manera de dir-ho, en com es miraven, en totes aquestes subtileses que volia mantenir i cuidar. Un dia vaig poder fer un exercici amb ells. Consistia que miressin a càmera reaccionant com si fos una conversa però sense la paraula. L’Álex parlava però l’Ariadna no contestava i només podia fer gestos molt subtils amb el rostre i, d’allà, vam treure mirades molt profundes que vam utilitzar en el tercer acte. Només ho vam poder fer un dia perquè sempre anàvem atrapats de temps».

-Mètodes de treball reals. «La interpretació de dibuixos o fer-los formen part de les anàlisis que utilitzen els terapeutes per recollir més informació. Es fan tests psicològics i treuen les seves conclusions, miren de buscar una mica més per veure si poden extreuen perfils, idees de com reaccionen i són uns codis reals».

-La llicència artística. «Per a l’obra teatral ja s’havia fet una investigació sobre mètodes i protocols dels Centres d’Atenció Social i estàvem molt ben assessorats per uns terapeutes. Hi va haver una norma que ens vam saltar, vam prendre’ns una llicència i és que, quan hi ha maltractaments no se solen barrejar teràpies com a la pel·lícula, la parella va per separat. Ell va al psicòleg i ella, a un centre especialitzat només per a dones. Però ens anava bé per mostrar que algú ha posat una denúncia però ella no se sent maltractada ni ell, un maltractador».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-El vas i la bufetada. «L’escena en la qual l’Álex li tira un vas d’aigua a l’Ariadna es va fer en una única presa. També hi havia un moment en què li clavava una bufetada i, finalment, es va quedar fora del muntatge perquè la situació ja estava explicada i repetir-ho hauria sigut una cosa gratuïta».

-Les últimes abraçades. «El rodatge va finalitzar una setmana abans que esclatés la pandèmia i vam poder acabar-lo sent poc conscients del que venia. Fins i tot hi havia un italià que havia estat per Nadal al seu país i li vam fer alguna broma sense saber on ens portaria tot això. El cert és que aquells dies vam sortir molt poc i estàvem gairebé aïllats del que passava a l’exterior. Poc després van començar les distàncies i després vam recordar amb nostàlgia els petons i abraçades de final de rodatge, les rememorem com els últims afectes físics que vam tenir. L’únic positiu del confinament va ser que vam poder estar molt concentrats en el muntatge, a distància i connectats, i es va editar bastant ràpid».