Hotel Cadogan

María Luisa Bombal, l’abella de foc

Seix Barral rescata ‘La última niebla’ i ‘La amortajada’, obres pioneres del boom llatinoamericà

2
Es llegeix en minuts
Maria Luisa Bombal Tema de Olga Merino

Maria Luisa Bombal Tema de Olga Merino

Quina alegria el rescat de María Luisa Bombal (Viña del Mar, Xile, 1910 - Santiago, 1980). Quin plaer capbussar-se en el seu univers sensual, ple de racons i imatges superposades com un ‘collage’ surrealista, quina brillant manera de bussejar en el desig. Així descrivia un orgasme femení el 1934: «‘Su cuerpo me cubre como una grande ola hirviente, me acaricia, me quema, me penetra, me envuelve, me arrastra desfallecida […], y no sé por qué me es dulce quejarme, y dulce a mi cuerpo el cansancio infligido por la preciosa carga que pesa entre mis muslos’».

Potser la seva vida excessiva, el mal encert en l’amor, van eclipsar el valor de la seva escriptura. Bombal, rabiosa per la gelosia, dolguda, va disparar al seu amant, Eulogio Sánchez, en plena via pública amb una pistola del calibre 22; no li va causar gran mal, però va pagar amb la presó. Ell la va perdonar i va poder refer la seva vida a Nova York. Després, anys d’alcoholisme.

Il·lustracions de Paula Bonet

Notícies relacionades

En qualsevol cas, en aquest vell hotel no cabem a la pell després de la reedició, a Seix Barral, de la seva narrativa completa: dues novel·les curtes (‘La última niebla’ i ‘La amortajada’) i cinc contes, una obra molt breu, com la mateixa vida, però profunda i llampegant. El llibre es presenta en una edició molt completa, amb il·lustracions de Paula Bonet, l’estil pictòric de la qual s’avé de meravella amb els textos: trenes que són serps, un cargol de mar amb secrets al seu interior, una medusa feta d’aigua volàtil, inaprehensible com el misteri.

Respectada per Borges i el poeta Neruda –ell la va batejar com «l’abella de foc»–, enaltida per Carlos Fuentes i Gabriel García Márquez, la posteritat va preferir la nostra amiga Bombal morta i amortallada, com tantes altres dones del boom llatinoamericà, encara que en l’escriptura de la xilena bategava potent la saba del realisme màgic des de la primera línia, des d’aquesta difunta que, ficada al taüt, ajusta comptes amb els qui acudeixen a la vetlla. ¿Per què tants anys d’oblit? ¿Perquè va escriure poc? Bé, tampoc Juan Rulfo va ser pròdig en tinta i la seva mestria mai es va discutir. Precisament va morir aquest diumenge algú que va saber trobar precises similituds entre tots dos, l’escriptor argentí Juan Forn: «Tots dos feien parlar els morts; tots dos van aconseguir el mateix, una amb la boira i l’altre amb la calor; tots dos bevien més que una esponja i tots dos van patir la resta de les seves vides no escriure més». A nosaltres ens és igual; seguirem llegint-los tots dos en bucle. El que duri l’eternitat.