Víctor Manuel: «Aquest és un món de bons i dolents aferrissats»

L’últim concert va ser el 6 de març del 2020. Moltes ganes de sortir, sí. En aquest temps ni tan sols he obert la funda de la guitarra, tot i que em va venir l’eufòria quan em van posar la primera vacuna i hauria saltat a l’escenari en aquell moment.

¿S’hauria d’haver fet més per la música, en obertures i ajudes?

A misses dites tots podem dir-ho, però més obertura em sembla difícil. Ajudes, això sí, em consta que, a França, per exemple, n’hi ha hagut més. Però aquí es nota el poder dels països.

Ja ens va advertir amb el seu últim disc, del 2018: ‘Casi nada está en su sitio’.

Llavors ens descol·locava el ‘trumpisme’ o l’excés d’informació i la manera d’interpretar-la. Després vam veure com es repetien eleccions i com es treia un president per una moció de censura, coses que no eren a cap manual. Ara ja està tot descol·locat.

Cada generació pensa que el que li passa a ella no li ha passat mai abans a ningú.

Tendim a l’adamisme, sembla que tot s’hagi inventat amb nosaltres. De vegades et pregunten: ¿eren millors o pitjors les coses quan va començar a cantar? Doncs em sembla que per treballar en la música era millor llavors per a un xaval d’ara, però és una sensació no justificada. Si miro cap enrere, les passàvem putes.

Pensar que el món va a pitjor és d’esquerres, i discutir aquesta idea és de dretes.

Doncs jo crec que qualsevol temps passat va ser pitjor. Amb tota seguretat. Jo miro cap enrere i crec que el món és millor ara que fa 40 o 50 anys. La pobresa disminueix. Tot i que és més perillós en molts sentits: en el fet d’opinar de tot i tenir solucions globals, i de pensar que podem demanar la lluna i aconseguir-la. Arriba la pandèmia i et posa al teu lloc.

¿Avui és més difícil per a un cantant ser transversal?

Ho és, perquè el món està dividit; ja és un món de bons i dolents aferrissats. Això va començar amb Bush i les Torres Bessones. Els populismes són molt poderosos, perquè la gent vol escoltar el que ja sap, i que l’hi confirmin, i aquest és un cep del que és difícil sortir.

Ha defensat l’indult als presos independentistes. El recolzament a aquesta mesura dona majories contraposades a Catalunya i a la resta d’Espanya.

El problema és el desconeixement absolut que hi ha de Catalunya. A mi encara em pregunten si em parlen en català quan hi vaig, i els dic que mai a la vida m’ha passat això. Hi ha hagut tant enverinament per part d’alguns mitjans que la reacció de la gent és normal. I a Catalunya hi ha gent no hi ha ajudat: que un càrrec públic digui que «els espanyols» són de tal manera és un excés. No tots els catalans són com Joan Canadell, però que tampoc es digui que tots els espanyols som com Fraga o Aznar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Veu un camí en el diàleg entre Madrid i Barcelona?

S’hauria de parlar menys als diaris, i menys extemporàniament. Un president de la Generalitat no pot demanar amnistia i autodeterminació, perquè ell sap, tot i que tingui 38 anys, que això no existeix en l’ordenament polític espanyol. No em sembla probable que ara la classe política decideixi canviar la Constitució, que, a més, requereix una majoria de dos terços. S’hauria de parlar menys.