’Filomena Marturano’, delikatessen a la Biblioteca

Oriol Broggi, una comèdia famosa d’Eduardo de Filippo i una Biblioteca de Catalunya amb aroma napolitana. ¿Què podia fallar? Poc o res. ‘Filomena Marturano’, diguem-ho aviat, ha conquerit la nau gòtica en un esplèndid muntatge del director de La Perla 29. La història que va escriure en un sospir, segons ell mateix va explicar, el dramaturg napolità el 1946 va agafar enorme vol quan Vittorio de Sica la va portar al cine el 1964, sota el títol de ‘Matrimoni a la italiana’ amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Quina parella. Com la que formen a la peça de Broggi dos titans: Clara Segura i Enrico Iannello.

De Segura no hi havia dubte sobre el seu carisma i força per ser una enorme Filomena Marturano. Ningú com ella per exercir de prototip ‘nostrat’ de dona italiana. De Iannello, que viu entre Catalunya i Itàlia, n’hi ha prou de dir que és integrant del Teatri Uniti de Nàpols. Dona una lliçó en el rol masculí d’una peça que, amb tota seguretat, va aprendre de memòria en els seus dies d’escolar. Sempre mesurat, mai sobreactuat, amb hilarant gestualitat quan toca, Iannello sedueix com un exponent de l’acreditat Teatri Uniti, que té en el gran Toni Servillo el seu director artístic.

Trampa al llit de mort

La història de Filomena Marturano, una dona que es regira contra el seu destí, és d’aquelles que donen enorme joc teatral. Després de 25 anys de viure mantinguda per l’acabalat i fanfarró Domenico Soriano, la protagonista decideix fingir una greu malaltia que la porta al llit de mort. Ell, que té una jove amant (i infermera de la seva dona) a casa, accepta contraure matrimoni. La trampa de la falsa moribunda funciona i l’embolic brolla quan Filomena s’aixeca i deixa completament despullat Domenico en els seus propòsits. Els secrets, embolics, petites misèries i vileses humanes en mans d’un autor com De Filippo són sempre una festa teatral.

Notícies relacionades

¿Qui dimonis és Kiko Veneno?

La millor preqüela d’una preqüela de ‘Star Wars’

Broggi, italianòfil irredempt, ha trobat a més en el dramaturg napolità un filó per desplegar el seu estil de dirigir, tan arrelat a la nau gòtica. Aquesta vegada no hi ha sorra, i sí un terra hidràulic propi de l’Eixample, però volem a Nàpols en un ampli espai escènic. De Filippo fa comèdia, i tant pel que riem, però també ens condueix a través dels drames de la vida.

La primera escena és de tal calibre, amb el pols a boca de canó entre la parella protagonista, que sembla impossible que a partir d’allà es mantingui un to tan elevat. Però així succeeix amb altres moments de barret com aquell en el qual Domí intenta saber si un dels tres fills de Filomé és seu. A la precisa direcció de Broggi, que arriba a recrear-se dilatant el tancament, li funciona també el recurs del plurilingüisme (català, castellà, italià i napolità es barregen a la peça). Al marge de Segura i Iannello, la resta d’intèrprets actua a gran nivell, amb dos veterans com Marissa Josa i Xavier Ruano que triomfen. I és que res podia fallar en aquesta ‘Filomena Marturano’.