‘Spirit: Indomable’: una història massa domesticada

Després de diverses sèries de televisió dedicades a esprémer el filó de ‘Spirit: El cavall indomable’ (2002), la productora Dreamworks proposa una continuació d’aquella pel·lícula gairebé dues dècades després, una cosa no gaire habitual al terreny de les seqüeles. El resultat és menys indomable del que anuncia el títol. El cavall groc continua trotant lliure i salvatge amb la seva manada fins que troba una nena que li roba el cor. Tot al film és molt tou, lleuger i agradable en excés, inclòs el dolent de la història, líder d’una banda de malfactors i lladres de cavalls que no produeixen ni rebuig ni antipatia.

 Els conflictes de la petita protagonista humana amb el seu pare, a casa de qui torna després que aquest l’abandonés per una tragèdia familiar, són tan simples com el grafisme, estil d’animació, escenaris i paleta de colors. Dir que és una pel·lícula molt infantil a tall de crítica no té gaire sentit, ja que possiblement aquest sigui el públic a qui està destinada ‘Spirit: Indomable’. Per això han quedat desterrats en la història altres conflictes més grans o severs i, si hi ha algun indici de drama, es dilueix aviat. És el que comunament es diria un film de bons sentiments i, paradoxalment, una pel·lícula massa domesticada sobre cavalls indomables.