Joana Serrat: «Em molesta que es polititzin les llengües»

Al dol en el qual em vaig trobar després, després de constatar que la vida que havia pensat que podia tenir no era possible. Vaig tenir la sensació de pertànyer a aquell lloc, però al tornar em vaig adonar que no era així. Hi va haver un punt d’orfandat, de no trobar el meu lloc. Em vaig veure en una situació nova, i d’aquí van sorgir les reflexions sobre què és per a mi una relació romàntica, com encaixes en la vida, i van aflorar els fantasmes de quan estava en la vintena. Tot va trontollar.

 

¿Havia arribat a pensar a quedar-se a viure a Dripping Springs?

Vaig sentir una il·lusió, una mica naïf, de pensar que potser allà hi hauria una oportunitat per a mi. Però només si no hagués volgut perseverar en la meva carrera hauria pogut tenir allà una vida. Hauria sigut poc intel·ligent.

 

Amb la seva carrera enfocada internacionalment, publicant en un segell britànic, Loose, ¿no hauria sigut bo quedar-se als Estats Units?

Israel (Nash, productor de ‘Dripping Springs’) em va dir: «Joana, has d’estar contenta amb el que has aconseguit, perquè pots venir aquí, gravar discos, tocar aquí i allà, anar avançant a poc a poc, però a casa teva ja tens un nom, i una via d’accés a Europa». L’ideal hauria sigut compaginar i passar èpoques allà i aquí, però això era una petita utopia.

 

Així que ‘Hardcore from the heart’ és un disc que sorgeix de la desil·lusió.

Del desterrament. Vaig tocar el paradís. No soc religiosa, però Dripping Springs era l’Edèn.

 

El títol del disc està prestat del llibre de la sexòloga Annie Sprinkle. ¿Quina és la metàfora?

La pornografia ens pot fer sentir incòmodes, però en lloc de no mirar-la, podem aprendre’n per conèixer-nos més i acostar-nos a la veritat. Aquesta experiència em va remoure i em va fer tenir fantasies i desitjos que no volia sentir, però havia d’abraçar-los. El disc havia de ser explícit. He dit el que havia de dir, sense ni tan sols pensar com podia afectar terceres persones, o a mi mateixa.

 

Aquest és l’àlbum menys ‘Americana’ que ha fet.

Hi va haver el propòsit de no repetir fórmules. Vaig fer un pas enrere com a productora i vaig parlar molt amb en Ted (Young) del concepte de l’àlbum, dels espais i els ambients. No volia pensar en gèneres, sinó en el que necessitava la cançó. I si ens n’anàvem més al pop, o al dream-pop, doncs endavant.

 

Aquestes capes de guitarres fan pensar en el ‘shoegazing’ dels 90. ¿Cocteau Twins?

Hi ha una part de mi que connecta amb aquest estil, tot i que Cocteau Twins els vaig descobrir una mica tard. El grup ‘shoegazer’ que més he escoltat és Slowdive, i he seguit molt Neil Halstead. D’adolescent vaig escoltar molt Sonic Youth, sobretot ‘Washing machine’, del qual em flipava el tema ‘The diamond sea’, on hi havia tot aquest espai. La Velvet també em va marcar molt. I ‘Time out of mind’, de Dylan, amb aquest eco que transmet.

 

Estratègicament, ¿no és convenient ser associat a una etiqueta precisa, com ‘Americana’?

Veig que continuo formant-ne part d’ella i que aquest gènere també es mou. ‘Circuital’, de My Morning Jacket, per a mi és ‘Americana’, però hi ha bastant pop allà, i reverberació, espais... Com Band of Horses.

 

Intervé Jesse Chandler, de Mercury Rev i Midlake, que aporta tota classe de teclats, com el Moog i el ‘mellotron’.

¡I el ‘glockenspiel’! Va portar bastantes joguines. Al principi vaig pensar que potser no funcionaria, però van encaixar amb el concepte del Ted, homogeni, apartat del rock clàssic, sense solos de guitarra, sumant elements i conformant capes com en un quadro.

 

El seu disc ha obtingut excel·lents crítiques en prestigiosos mitjans anglosaxons, com ‘Uncut’. ¿Sent que és una persona valenta, anant a gravar discos als Estats Units, obrint-se camí?

La gent m’ho diu, i a mi no m’ho sembla. Ho veig normal. Faig el que vull fer, ho intento almenys, i si em clavo una patacada, doncs ja ho provaré d’una altra manera. Sí que crec que tinc una fortalesa, tot i que les coses m’afecten molt, i he de treballar molt perquè no m’afectin.

 

¿Aconsella a qui comenci en la música a Catalunya cantar en anglès?

Jo no aconsello res en general. Cadascú ha de ser honest en aquest terreny, pensant què vol fer i què espera, si fer-se un nom a Catalunya, o arribar a Espanya... El que em molesta és que es polititzin les llengües i se’ns barregi els artistes amb aquesta qüestió. Jo parlo cada dia en català i defenso la meva llengua, i per a mi cantar en anglès és una qüestió artística i estilística.

 

¿Li han retret no cantar en català?

Sí, hi ha una mica de rum-rum, quan jo crec que les explicacions no se les ha de demanar als artistes sinó a les persones amb responsabilitats directes: en la qualitat de la llengua de la televisió i la ràdio públiques, per exemple. Em molesta que es desviï l’atenció.

 

¿‘Hardcore from the heart’ la portarà pels escenaris internacionals?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tinc concerts amb la banda de cara a tardor a Holanda i a Escandinàvia. Als Estats Units, l’ideal seria una gira obrint per a algun artista destacat. Tant de bo amb la pandèmia l’afany per anar a concerts no s’hagi perdut. Em fa por que anar a concerts i festivals sigui ara una moda. ¿Quanta gent haurà perdut la rutina en tot aquell temps?