‘Carrer Robadors’ i la duresa de la immigració obre el Grec més plural

Un any després de mantenir la seva ferma i arriscada aposta per la cultura, quan a tot Europa els festivals tancaven les portes a causa de la Covid, el festival Grec ha tornat aquest diumenge a Barcelona amb una contundent defensa a favor de la multiculturalitat i la llibertat. El món teatral torna a ensenyar múscul després de mesos de reducció d’aforament i limitació de propostes, de la mateixa manera que el món musical ha anat sortint de la letargia programant per a aquest estiu cicles de diferents formats. 

Julio Manrique ha obert aquest diumenge oficialment el festival d’estiu de Barcelona amb ‘Carrer Robadors’, un bany de realitat basat en la història recent d’Europa i l’Àfrica. La Barcelona turística i la dels baixos fons, el Marroc idealitzat amb ecos de ‘Las mil i una nits’ dels visitants estrangers i la mísera realitat social d’aquell país conviuen a ‘Carrer Robadors’, inspirat en la novel·la homònima de Mathias Enard, escriptor d’origen magribí resident a Barcelona, finalista al premi Goncourt 2012 amb aquest títol i guanyador del premi el 2015 amb ‘Boussole’ (Actes Sud).

70% d’aforament i mascaretes

El Grec més plural i normalitzat, amb un 70% d’aforament malgrat les mascaretes que cal continuar portant en un escenari a l’aire lliure, va arrencar aquest diumenge amb força a l’amfiteatre de Montjuïc, disposat a agitar el pols cultural de la ciutat després d’un estrany any carregat tant de dubtes com de reptes. En aquest cas, el Grec va obrir amb un potent muntatge que adapta la novel·la homònima d’Enard escrita en temps real, entre 2010 i 2012. S’hi barregen la Primavera Àrab, els atemptats de l’extremisme islàmic i la presa de consciència social del 15-M a Barcelona amb les aventures d’un jove de Tànger que busca el seu lloc al món i que acaba a la Ciutat Comtal per amor, enamorat d’una estudiant catalana d’àrab clàssic. 

Tota una declaració d’intencions per part del Grec, com també l’elecció d’un sòlid repartiment format per actors d’origen marroquí i català, amb veterans com Carles Martínez, Mohamed El Bouhali i Abdelatif Hwidar, i joves com Moha Amazian, Anna Castells, Elisabet Casanovas i Ayoub El Hilali. 

Es tracta d’una proposta valenta per a una època en què molts aspiren a canviar coses després de la pandèmia. ¿Qui li havia de dir a Ada Colau que, 10 anys després de sentir-se interpel·lada pel moviment dels indignats, presidiria aquesta inauguració del Grec com a alcaldessa de Barcelona? El públic va aplaudir un muntatge que integra tant actors natius com intèrprets que són un reflex de la Catalunya actual, gresol de descendents d’altres nacionalitats.

El relat intens i canviant de ‘Carrer Robadors’ està protagonitzat per un creïble Guillem Balart en un difícil repte interpretatiu que narra el tortuós periple de Lakhdar, el protagonista, des que abandona la seva humil llar per aventurar-se en un món convuls marcat per la crisi econòmica i la religió utilitzada com a arma per controlar ments en lloc d’alliberar-les.

L’obra critica tant la misèria al nord de l’Àfrica com aquesta pretesa arcàdia del primer món els joves del qual lluiten contra la precarietat i la incertesa en una societat del benestar cada vegada més dèbil que retalla en sanitat i educació. Dos lustres després de la presa de les places i carrers a Europa i el món àrab, ¿què queda? ¿Què ha canviat? La inauguració més política del Grec en anys fa pensar en moltes coses.

Repartiment camaleònic

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

L’escenografia d’Alejandro Andújar juga amb pocs elements però suficients per traslladar l’espectador a llocs interiors i exteriors tan dispars com la llar del protagonista, un bar de Tànger, un ferri, una funerària, el metro de Barcelona o el carrer mateix de Robadors, on conviuen prostitutes, lladres i jonquis. L’afinat treball de videoprojeccions de Francesc Isern ‘6q’, que en ocasions envaeixen tota la caixa escènica sorprèn en aquesta adaptació literària, la segona de Manrique després d’‘El curiós incident d’un gos a mitjanit’, de Mark Haddon. 

Més enllà del ‘tour de force’ de Balart com a protagonista, sorprèn la capacitat camaleònica del repartiment per adaptar-se als múltiples canvis de personatges, amb brillants transicions entre escenes, com aquest ràpid canvi on es passa d’un bar d’Algesires a un dipòsit de cadàvers. Impressionant el treball de Balart, però també de Casanovas i de la resta d’intèrprets, en especial Amazian i Castells. Tant van fer riure les reflexions crítiques del lladregot que interpreta El Hilali com va gelar la sang el personatge del Senyor Cruz, inquietant amo de la funerària que interpreta Martínez. Un muntatge en sintonia amb els desafiaments de la societat actual per a un Grec que connecta l’Àfrica i Europa.