Les anècdotes del drama colombià ‘Salvador’

El cine colombià no és gaire habitual a les nostres pantalles i, precisament per això, hauríem d’intentar conèixer la sensibilitat i les intencions d’altres cinematografies llatinoamericanes més enllà de les ja conegudes argentina o mexicana. En aquesta ocasió tenim l’oportunitat de descobrir Salvador, un drama històric firmat per un debutant, César Heredia Cruz, el curt Elefante del qual ja es va passejar amb èxit per diversos festivals internacionals i es va guanyar el prestigi per passar-se al llargmetratge. Està protagonitzat per dos actors molt coneguts al seu país gràcies a la petita pantalla: Héctor García i Fabiana Medina.

L’acció transcorre en el convuls any de 1985 a Bogotà, amb continus combats entre l’exèrcit i la guerrilla urbana de l’M-19 que van culminar per part d’aquests últims de la presa del Palau de Justícia. En aquest context d’inestabilitat constant, un humil i introvertit sastre, Salvador, s’enamora de la Isabel, l’ascensorista que el porta fins al seu taller. Però la dona també té altres pretendents molt més importants en l’escala social, cosa que provocarà que la seva relació sigui molt difícil. Per conèixer més detalls d’aquesta història, hem recorregut al seu director, que ens explica les curiositats del film.

-A partir de l’avi. «Tot i que la pel·lícula està inspirada en el meu avi, que també era sastre i es deia Salvador, no és un homenatge ja que el protagonista acaba sent d’alguna manera un pusil·lànime, i el meu avi no és que ho fos, per molt difícil que arribés a ser. És més que la pel·li parteix de la meva memòria personal (la sastreria, el meu avi, etcètera)».

-La memòria col·lectiva. «La pel·lícula també forma part de la memòria que tenim com a societat (la presa al Palau de Justícia i els esdeveniments previs). És una constant fricció entre l’íntim i el social. El primer record que tinc d’un fet violent en aquest país és la retransmissió a la televisió de l’assalt per part de l’M-19 i la posterior represa sagnant de l’exèrcit al Palau de Justícia al centre de la ciutat, a poques illes de la sastreria familiar, on i quan la meva mare treballava allà. ¿Què passa quan simples treballadors de la zona es veuen afectats amb esdeveniments com aquests quan no hi tenen res a veure? ¿Com la violència i la por ens van calant fins a filtrar les nostres relacions íntimes? ¿Com reaccionem davant la por? ¿Com naturalitzem aquest temor, aquesta violència? ¿Com matem l’amor? A Colòmbia, on és tan fàcil caure mort, l’amor podria ser un refugi, però la por guanya. Llavors, parlo des de la intimitat sobre una preocupació més àmplia, i de circumstàncies que continuen tristament vigents. Com diu el bolero que canta Benny Moré «Hoy como ayer...»

-L’ambientació. «Recrear l’època va ser el més complicat. La sastreria de Salvador va ser un dels principals reptes ja que era una localització important i havia de tenir interacció amb l’exterior, cosa que implicava triar un carrer els edificis del qual es conservessin i que les seves vistes no mostressin tant les grans avingudes i/o molt trànsit de persones. Feia anys jo havia contemplat que aquesta oficina fos a l’edifici on el meu avi i la meva mare van tenir la seva sastreria però, per embolics burocràtics, hauria sigut impossible, així que l’exploració es va enfocar cap a altres carrers del centre de Bogotà. Curiosament, després de mesos de recerca vam acabar aconseguint una oficina al mateix carrer de la sastreria del meu avi, just davant d’aquell edifici contemplat inicialment. Però res podia ser perfecte i dies abans de començar a rodar van emprendre la construcció d’un edifici modern, just al costat de la nostra localització».

-El títol. «Malgrat les coincidències amb el nom d’altres pel·lícules –n’hi ha una d’Oliver Stone (1986) i una de catalana (2006) sobre Puig Antich- ens semblava més poderosa la relació entre el nom del protagonista i el significat de la paraula. La ironia respecte al que passa, i el que la pel·lícula sigui una espècie de retrat d’aquest particular personatge ens va acabar de convèncer pel títol Salvador. Inicialment el nom va sorgir perquè així es deia el meu avi sastre. Però a l’escriure el guió, a poc a poc la ironia i el joc de paraules va consolidar més els esdeveniments en la història».

-El sastre. «Tot i que Héctor García va tenir experiència com a artesà en la seva joventut, cosa que li dona certes aptituds manuals, no sabia gaires coses de sastreria i menys de l’ús de la màquina de cosir. Va rebre unes quantes classes amb un sastre de la zona, al qual es va sumar l’assessoria de l’equip de vestuari durant el rodatge i el meu ull crític per haver crescut entre tisores, teles i el ronc de la màquina».

-L’ascensor. «És un ascensor real que, per fortuna, es trobava a l’edifici on era la localització del taller del sastre. Encara està en funcionament i hi ha una ascensorista que el maneja i que li va ensenyar alguns trucs a Fabiana Medina, l’actriu que interpreta la Isabel. M’interessava molt que un espai real impregnés la intimitat, accions i emocions dels actors, malgrat com és de difícil tenir càmera, equip i personatges en un lloc així de reduït».

-Similituds amb El apartamento. «És una de les meves pel·lícules i directors favorits. Segurament em va influir i es va relacionar amb els meus records viscuts i anècdotes escoltades a l’edifici de la sastreria familiar. Per descomptat, El apartamento té un altre to i codis. Altres pel·lícules pròximes al meu cor i a la construcció de Salvador són Una jornada particular d’Ettore Scola, El conformista de Bertolucci i la xilena Post Mortem de Pablo Larraín». 

-Les escenes íntimes. «A causa de diverses circumstàncies imprevistes vam aconseguir tenir molts assajos de múltiples escenes entre els dos protagonistes, fet que va generar que es construís una relació de confiança entre ells. Els dos actors van ser molt professionals i coherents amb els seus personatges i li van imprimir l’obertura i la tranquil·litat de la Isabel, i la contenció i prevenció del Salvador, fins i tot en aquests moments. Les escenes íntimes es van fer amb molta naturalitat, frescor, respecte, i fins i tot amb humor que va servir per crear un ambient més distès quan hi havia una mica de pudor».

-La gossa. «La Cora, que interpreta la Laika, és una gossa molt intel·ligent i perceptiva. Al principi la seva mida i força desconcertaven l’Héctor, el protagonista, que no estava acostumat a manipular un gos gran, per la qual cosa va ser necessari que previ al rodatge tots dos sortissin, juguessin i s’agafessin confiança. La relació entre tots dos va fluir molt bé durant el rodatge».  

-Ràdio i televisió. «Tot l’arxiu de televisió és real i de l’època, brindat majoritàriament per Carol Televisión. Mentre que la ràdio, només el que es refereix a la presa del Palau de Justícia és totalment real; per a les altres coses es va utilitzar informació verídica però recreant locucions. Per a mi, els mitjans de comunicació i la relació amb els personatges és molt important. No només per establir un context quotidià i extern de violència que poc a poc es cola en la vida dels protagonistes, sinó que, a més, pot mostrar com ells interactuen amb el temor. A més, tota la música que sonaa les ràdios va ser feta pel nostre equip musical. Tots els boleros van ser gravats específicament per a la pel·lícula».

-Vehicles. «Inicialment la intenció era que l’exèrcit ens deixés els tancs, però aviat vam entendre que això podia ser una sol·licitud a terra àrida. Així que vam confiar plenament en l’equip d’efectes visuals, als quals estem agraïts per l’aconseguit amb aquests vehicles i altres construccions, malgrat els recursos i dificultats».

-El club nocturn. «En aquest tipus d’escenes sempre és estrany per als actors i extres haver de ballar sense música mentre es roda. Per moments alguns seguien ritmes diferents malgrat que previ al crit d’acció estiguessin escoltant alguna melodia com a guia».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-El vestit de regal. «La tela va ser proposada per Catherine Rodríguez, la reconeguda dissenyadora de vestuari (‘El abrazo de la serpiente’, ‘Memoria’). No vaig dubtar ni un segon a triar aquest disseny. Crec que la Catherine mai no ho va saber, però aquesta tela em recordava un vestit que la meva mare utilitzava en els 80».

-Les referències cinèfiles. «Sempre vaig buscar que els personatges fossin complexos, particulars, que tinguessin matisos i capes en la seva personalitat i gustos. Em sembla interessant que a la Isabel li agradin pel·lícules dolentes d’acció de l’època com Rambo o les de Chuck Norris perquè contradiu l’estereotip que aquests films estan pensats per a homes. Curiosament, tot i que no és una cosa que es detalli gaire, el Salvador contempla eventualment convidar-la a veure Fanny i Alexander de Bergman o Birdy d’Alan Parker. Potser la parella hauria acabat en altres circumstàncies si haguessin vist aquestes pel·lícules... O no».