‘Fast & Furious’: els 5 ingredients d’una saga sense límits

La principal regla no escrita aplicable a les sagues de cine d’acció és que cada nova entrega ha de ser més –més gran, més intensa, més sorollosa– que l’anterior. I ja que la quantitat de coses increïblement absurdes que poden fer-se al volant d’un cotxe és finita, en el cas de ‘Fast & Furious’, aquesta superació constant fa anys que és una missió especialment difícil. Malgrat això, ‘FF9’ –hi ha confiança– se les ha arreglat per complir-la. La pel·lícula comença amb una escena en què Dom Toretto (Vin Diesel) converteix un automòbil en una versió metàl·lica de Tarzan i acaba amb una en què un Pontiac és enviat a l’espai exterior –seriosament–, i entre les dues n’hi ha algunes en què uns imants són utilitzats de forma bastant creativa per atraure i repel·lir cotxes. Tots aquests moments resulten prou enlluernadors per impedir que ens adonem que res del que passa en pantalla té sentit.

‘FF9’ és tan eixelebrada com la resta de pel·lícules de la saga, i això és molt dir. Una de les seves excuses argumentals principals, d’entrada, és un pla de dominació mundial que no té manera de ser entès, i no hi ha raó versemblant que expliqui per què un grup de fanàtics del motor són les persones idònies per aturar-lo. La pel·lícula, a més, es treu de la màniga un germà de Dom Toretto, Jakob (John Cena), que no s’havia esmentat a cap de les vuit pel·lícules prèvies i que té ni la més mínima semblança física amb ell. I per descomptat és necessari esmentar Han (Sung Kang), que es reincorpora a l’elenc de personatges, fresc com una rosa, després d’haver mort a ‘FF7’ –ja va morir una vegada més anteriorment, a ‘FF3’, tot i que va ressuscitar dues entregues més tard; les explicacions que se’ns donen al respecte no són gens convincents, però ¿importa, això?

Per lidiar amb aquests esvorancs argumentals, l’estratègia del director Justin Lin –que ja va dirigir quatre entregues prèvies de la saga, de la tercera a la sisena– és la mateixa que la de Dom Toretto per enfrontar-se a un grup d’esbirros: trepitja l’accelerador i se’ls carrega. Dit d’una altra manera: l’univers ‘Fast & Furious’ sempre ha sigut del tot conscient de la seva pròpia ridiculesa, i a ‘FF9’ això és així fins al punt que els personatges fins i tot fan broma sobre la seva capacitat sobrehumana per desafiar totes les lleis de la física i sortir indemnes de qualsevol tiroteig, explosió o accident a bord de vehicle motoritzat. I el més admirable de la saga en aquest sentit és que, malgrat no prendre’s a si mateixa seriosament, en cap moment cau en el cinisme.

A més de pel·lícules de superherois en què les capes han sigut substituïdes per ampolles d’òxid nitrós, també són fulletons injectats de prou quantitat de testosterona i gasolina per complaure l’espectador més mascle. Si alguna cosa hem après de Toretto en els últims 20 anys és que l’únic que li importa és la família –a més, és clar, de les interlocutòries Dodge, les samarretes imperi i la cervesa Corona–, i també la resta de personatges tenen el mal costum de posar-se intensos cada 10 minuts de metratge, sovint utilitzant frases de no més de quatre paraules. Potser no fa falta dir que els millors moments de ‘FF9’ són aquells durant els quals ningú diu res.

És el cos i l’ànima de la saga. No és un gran actor, però cal reconèixer-li la capacitat per suggerir tot un ventall d’emocions sense necessitat de moure un sol múscul facial. A ‘FF9’ s’esforça per envoltar Toretto d’una aura gairebé mitològica, dotant-lo d’una gravetat que, és cert, resulta menys commovedora que involuntàriament còmica. Però a Diesel/Toretto se li accepta això i més. Tot el que volem d’ell és veure’l fer alguna cosa completament impossible al volant, veure’s envoltat per les flames com a conseqüència d’això i, segons després, emergir del foc impertèrrit.