El Vida obre amb problemes el temps dels festivals amb test d’antígens

Les ganes de música van poder amb tot aquest dijous a la Masia d’en Cabanyes a Vilanova i La Geltrú, en un Vida Festival que va obrir camí amb xifres d’assistència inèdites en temps pandèmic, 10.000 persones diàries d’aquest dijous fins dissabte, sense distàncies, ballant i movent-se lliurement com als vells temps, gràcies al protocol del test d’antígens. Va ser aquest dispositiu, a què en els pròxims dies s’acolliran dos festivals més per congregar multituds (Canet Rock i Cruïlla), el que va torçar l’arrencada de la jornada, ja que una fallada del sistema de validació dels codis QR de les ‘apps’ va precipitar retardsa als accessos, amb cues de fins a hora i mitja.

A primera hora de la tarda, el desplegament de sanitaris (166), congregats en una nau industrial de Vilanova, a 8 minuts a peu del festival, es va veure de sobte amb els braços plegats perquè les seves tauletes no podien llegir les aplicacions dels assistents. En poca estona les cues van començar a multiplicar-se, de manera que les primeres actuacions, com la de Paula Valls i Super Gegant, van tenir tot just un centenar d’assistents. L’organització atribueix l’avaria a un defecte de l’aplicació i va assegurar el correcte funcionament en les jornades de divendres i dissabte.

En terra bucòlica

Dins del recinte, la recompensa esperava: l’extensa, desestressant i bucòlica parcel·la del festival, rica en zones poblades d’arbres, racons pintorescos i caminets que porten a no se sap on. Superat el tràngol de les cues i les esperes, un es trobava amb el frondós país d’Oz, aquest Vida Festival d’amplitud oportuna en temps pandèmics. Mostra sense seients numerats, enhorabona, però amb l’ús de mascareta com a norma, si bé, en espais esponjats i vas en mà, es va observar certa tendència al relaxament.

Potser mirant de no violentar la mare naturalesa, les músiques van començar a sonar de manera sigil·losa, començant pel cant ennuvolat de Paula Valls. La cantant i compositora de Manlleu va comparèixer ben acompanyada per la ciència guitarrística del docte David Soler, amb el seu catàleg infinit de distorsions i textures crespades. Interiorisme amb vista al crepuscle i paraules d’agraïment a l’organització per muntar un festival en circumstàncies tan delicades. «Els tenen molt ben posats», va sintetitzar abans d’endinsar-se, asseguda al teclat, a les tenebres d’una de les seves cançons fetitxe, ‘Monsters’.

Guitarres i trombons

La tarda era propensa a les propostes aromàtiques i allà hi va ser l’entesa formada per Rita Payés, talent sortit de la Sant Andreu Jazz Band, i el qui va ser timoner de Ljubliana & The Seawolf, Pol Batlle. Proposta de tímbrica singular, amb la guitarra elèctrica i el trombó al servei d’un cançoner amb mística amable i amb brots de temperament. Elevant el to, Super Gegant i el seu pop amb simfòniques capes de guitarra ‘noisy’ i deixos molt subtils de blues, defensant aquest disc, ‘Una casa als aiguamolls’, publicat just abans que el món es parés.

Més pop, aquest multicolor, a càrrec de Renaldo & Clara, que va combinar els vestigis d’intimisme de discos anteriors amb el gir extravertit de ‘L’amor fa calor’. Clara Viñals, fent seus textos eixerits, decorats per dues coristes femenines i pels (duplicats) traços de sintetitzador en llaminadures com ‘La finestra’. Acollint-se al sentiment dominant, va qualificar de «molt emocionant» tornar a actuar en un festival com els de sempre («i que tots estigueu aquí drets»).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I abans que Hinds passegessin la maduració del seu pop entre ‘power’, granger i càndid, i que Vetusta Morla senyoregés a mitjanit amb les seves intensíssimes fites pop, The New Raemon va portar la textura de rock granulada. ‘Cíclope’, la seva ‘canción de cuna entre tempestades’, va obrir pas a peces com ‘‘El yet’, mentre Paula Bonet desplaçava a la tela les impressions plàstiques que li produïa cada música. Concert-‘performance’ amb art efímer: la il·lustradora valenciana va procedir a destruir cada una de les seves creacions una vegada acabada la cançó.

Pot ser que el Vida sigui un dels pocs festivals en què es pot veure Ramón Rodríguez tocant, coneguda la seva escassa simpatia per l’èpica dels grans esdeveniments. Un indicador més d’aquesta mostra diferent, plaça delicada entre gegants, que aquest dijous ha assumit els riscos propis dels pioners.