El Canet Rock desencadena l’eufòria entre 22.000 persones sense distància social

Si el Vida Festival va ser aquests dies la clariana al bosc en què refugiar-se de la bullícia mundana, el Canet Rock va ser una altra cosa: la vàlvula d’escapament, la festa de final de curs, l’aquelarre teenager. Amb la mascareta posada, però ballant i botant com si no hi hagués un demà. Fins que surti el sol, deia l’eslògan d’aquesta mostra ressuscitada el 2014 a l’històric Pla d’en Sala, que aquest dissabte va viure una 7a edició (de la seva era moderna) a base de patxanga zillennial (i fins i tot més tendra), pop hiperparticipatiu i ritmes urbans llenguallargs gràcies al salvador dispositiu dels tests d’antígens, que va donar cobertura a la convocatòria més gran en temps pandèmic, 22.000 persones.

El protocol, com en la primera jornada del Vida, va donar problemes, i això que el Canet Rock va decidir divendres desactivar les apps i passar a demanar als assistents simplement el correu de confirmació, i que havia diversificat els punts de cribratge (15 a tot Catalunya) i activat el dispositiu aviat, a les nou del matí. Però entrada la tarda, un dels enclavaments, el Pavelló Municipal de Canet, va acumular tant públic pendent del test que les cues van arribar a les tres hores. Responsables de l’imminent Cruïlla, prenguin nota, tinguin la bondat.

Un país tropical

Per descomptat, el mal trago se superava tan aviat es trepitjava el festival, amb l’únic escenari funcionant a tot drap, sense pauses entre les actuacions (amenitzades per dj a base de Rhythmofthenight i altres fites), enmig d’un ambient d’efervescència. El Canet Rock és un estat mental, un pla de xoc contra la melancolia, el país on és prohibit arrufar les celles. «¿Això és molt tropical, no?», va celebrar Suu en vista d’aquest panorama de colònia estudiantil banyada pel sol de mitja tarda, després d’animar a picar de mans amb el tema Si no saltas, acompanyada de l’ukelele, mentre s’aixecava una torre humana coronada per l’estelada.

Moltes ganes de música i de ritus col·lectius per part d’aquesta quitxalla que semblava sortir disparada d’un envàs a pressió, amb ànsies acumulades, compatibles amb fer cas als missatges de megafonia que animaven a ser «exemple de convivència, responsabilitat i alegria». La zona de barra estava prudentment distanciada de la plana on es concentrava el públic dels concerts, i aquest cronista va veure, a peu d’escenari, treballadors convidant a posar-se la mascareta a assistents plens d’eufòria. 

El xou de Mainat

Notícies relacionades

Canet Rock torna el 3 de juliol amb 22.000 assistents, test d’antígens i amb mascaretes

La cinta noruega ‘Dreams’ roba l’Os d’Or de Berlín a la millor pel·lícula

Hi havia ànims fins i tot per delectar-se amb acudits com el petit concert del senyor Josep Maria Mainat, canetenc de pro, que va aparèixer acompanyat per una senyora banda i disposat a retre honors, ell sí, al nom del festival: «¡Farem rock!». Ració exprés d’All i oli, amb riffs insistents dels d’abans; Ho farem tota la nit («fins que surti fum del llit) i un altre boig clàssic trinco, Passi-ho bé, vestigi de l’àlbum Festa major.

Stay Homas va representar la transició entre les formes pop i la revetlla promesa, enfilant la matinada, per Doctor Prats o Oques Grasses. El grup oficiós del confinament del 2020 pot tenir vida després de la Covid, si bé s’allunya de l’aura d’innocència dels seus dies de terrassa i galleda de fregar (instrument que va treure com amulet de la sort). El seu càntic Stay homas, a ritme de reggae, va ser el reflex del que el Canet Rock va voler deixar enrere, en una jornada de música i festa compartida, sospirant per temps millors.