Loquillo: «Hi ha artistes testimonis del seu temps, però a mi m’agrada ser protagonista»

Som a l’espai Las Armas, de Saragossa, el quarter general, la seu del seu ‘management’, encreuament de camins entre Madrid, Barcelona i el País Basc. «Un lloc perfecte per mi». La banda es posa a to per a l’arrencada del ‘tour’: divendres passat a Peníscola i aquest dilluns al barceloní Festival de Pedralbes. En una aturada, ens asseiem a parlar mentre Igor Paskual remata l’últim ‘riff’.

Ve de Sant Sebastià, la ciutat on viu.

Des de fa 15 anys. El Josu (García) és nascut a Donosti, criat a Saragossa i viu a Madrid. L’Igor és de Gijón. Després hi ha la secció madrilenya, i el Pablo, uruguaià, que s’ha afegit al grup per fer-nos un gran favor. Alfonso Alcalá va ser a l’uci i ha sigut molt dur per a tothom. Una més de les coses que ens han passat. La pandèmia va començar una setmana abans de començar els assajos i fa 975 dies que no faig un concert de rock. L’estiu passat, com que no podíem fer rock’n’roll, vaig trucar el Gabriel (Sopeña) i vam decidir defensar el nostre ofici i llançar-nos a la carretera amb un espectacle de poesia en el pitjor moment possible. Jo no pensava degradar el meu repertori de rock sortint amb una guitarra acústica i una simbomba. Vull agrair els artistes que es van atrevir a sortir, com León Benavente. Donar la cara va costar molt. Jo convisc amb una persona de risc, i el Gabriel va ser baixa al final de la gira i va estar un mes a l’hospital. I això va coincidir amb una situació meva, un ensurt enorme. Vaig tenir la sensatesa de no dir res.

 

¿Un ensurt? ¿De què es va tractar?

Uns bonys que em van aparèixer al coll. Eren al costat de les cordes vocals i la primera opció era operar. Això significava que me les podien tocar i que potser em quedava sense veu. Així que abans vaig dir: «Senyors, gravarem». Vaig pensar: «Si el coll se’n va a la merda, hauré fet un últim gran disc». Per sort, els bonys van desaparèixer. Es tractava d’un goll, autoalimentat, per l’estrès, suposo, del cop que vaig patir amb la suspensió de la gira. D’un dia per l’altre, 35 persones havien deixat de treballar, tots amb les seves famílies... Però la vida és una batalla campal, i quan caus, t’aixeques.

 La pandèmia no l’ha portat a la introspecció ni a la melancolia.

Jo tenia més por del silenci que de la pandèmia, i el que vaig fer va ser posar-ho tot a funcionar. Vaig trucar els compositors més importants de la meva vida, Sabino Méndez, el Gabriel i l’Igor, i ens vam posar a treballar en un disc. La idea és treure’l a principis de l’any que ve. No és un disc sobre què malament ho he passat durant la pandèmia, sinó el que ha de fer un artista amb 60 anys.

 Però ara surt de gira amb l’àlbum ‘El último clásico’, publicat el novembre del 2019 i que no va arribar a presentar en viu.

Aquest és només el nom de la gira, perquè el que anava a fer ja no podrà ser. Qui tingués una imatge de mi del març del 2020, que pensi que aquesta imatge ja no existeix. Aquesta és una gira d’inici i qui estigui atent ho veurà. Hi ha una banda en progrés i un artista diferent, i en els concerts hi haurà cançons del disc, però tot ha saltat pels aires. Em trobo una mica com en una pel·lícula de Jacques Tourneur: una pantera tancada, un zombi entre dos mons, algú que té un passat.

 

¿En què es nota diferent?

Vaig deixar el pavelló altíssim a la gira del 40è aniversari, i després d’això es comença de zero. Ho veig com una tercera oportunitat. La primera te la donen; la segona la tens perquè la vas cagar a la primera, i la tercera és perquè la segona la vas fer bé.

 

¿Cap a quines temàtiques va el nou disc?

El meu tema és la llibertat individual. Jo soc llibertari. Ens preocupen les conseqüències del que ha passat. No som amos del nostre destí. És la primera vegada, des de la mili, que no ho soc. Hi ha artistes que són testimonis del seu temps, però a mi m’agrada ser protagonista. On hi ha merder, hi soc jo. Ara temo que quedi un pòsit, alguna cosa a què ens hàgim d’adaptar. Em preocupen les llibertats individuals, i el políticament correcte, i la cultura de la cancel·lació. Aquestes coses davant les quals la major part dels músics han callat. Quan veig una entrevista a Jota, de Los Planetas, o a Kiko Veneno, la llegeixo i dic «¡menys mal!» perquè potser no estic d’acord amb ells, però diuen el que pensen. El nou disc té a veure amb això, i no tant amb «pau, amor, germans, que malament ho hem passat...» No, gràcies.

 

Home, per alguna cosa ve del punk i no dels ‘hippies’.

La nostra professió ha de prendre nota. Fa prop de tres anys que no despleguem l’Estatut de l’Artista i està pendent la Llei del Mecenatge. Quan s’han demanat ajudes, ens han dit «paga’t un crèdit ICO». Ho dic des d’un punt de vista de classe treballadora, perquè jo soc de classe obrera. No és veritat que s’estigui obrint l’activitat i «què bé tot».

 Parlava de la cultura de la cancel·lació. Ja la va viure fa molts anys amb ‘La mataré’.

‘La mataré’ va començar sent una cançó premiada per ‘Rockdelux’ i Radio 3, que denunciava la violència de gènere, i un bon dia es va decidir que significava el contrari. ‘Cancel·lació’ és un concepte anglosaxó. Aquí el canviem per ‘passejada’. Hi estem acostumats.

 En el seu cas, parlem de l’artista de rock’n’roll, un gènere o estètica musical de la qual es canten les exèquies. ¿Sent que està amenaçada la figura que representa?

Mira, ja des dels 80, a tothom li encanta l’estètica del rock’n’roll. Tothom vol ser com nosaltres: des del cantautor que s’electrifica fins al traper que adora els excessos de les estrelles del rock. ¡I el polític, que es creu una ‘rock star’! Ho veig des de fora i em trenco de riure. ¿Algú s’ha parat a pensar en C. Tangana i Ramoncín, que tantes coses tenen en comú?

 

I va i guanya Eurovisió una cançó de rock amb brillantor glam.

¡Si jo vaig pensar que estava tocant l’Igor! I després, el públic més fidel que hi ha és el heavy. Al·lucino amb la poca cobertura que es dona al festival heavy de Santa Coloma (Rock Fest) i la que tenen els festivals de música electrònica. ¿Per què s’exclou això? ¿I per què s’ha tardat 50 anys a fer una exposició de la contracultura a Barcelona? I jo era de l’‘Star’ i no de l’‘Ajoblanco’, ¿eh? Diu molt que intentin amagar tot això. Però després veus l’anunci de moda amb uns ‘teddy boys’ amb levita. Així que potser revistes com ‘Ruta 66’ o ‘Popular 1’ marquen més tendència que altres.

 

Es fa tard i a Loquillo l’apressen per acabar l’entrevista, però queden serrells per tocar. Hi ha, abans que res, la nova versió de ‘La mafia del baile’ per al seu programa d’entrevistes del mateix títol, a Rock FM, pel qual han passat Marc Ros (Sidonie), Ramoncín o Alfred Crespo (codirector de ‘Ruta 66’). Tribal revisió del tema, molt Bo Diddley, amb què s’ha revenjat, 35 anys després, de la insatisfactòria producció original. I cal parlar de la seva relació amb Barcelona, després que a Madrid hagi aconseguit en els últims temps èxits ostentosos, com el ple a Las Ventas i el Wizink Center.

 

¿S’ha allunyat de la seva ciutat?

Home, vaig ficar 10.000 persones al Palau Sant Jordi, una cosa que no havia fet en la vida. Jo soc l’artista amb més temes sobre Barcelona, si bé vaig començar fent la meva carrera a Madrid. Hi ha signes que indiquen que te n’has d’anar, i crec que ho vaig fer en el moment adequat. No miro enrere, ni tinc una sensació de nostàlgia. Jo soc barceloní i vaig a Barcelona a veure la meva família, les persones que estimo, i la ciutat és present en les meves cançons.

 

Però, ¿se sent més ‘underground’ a Barcelona que a Madrid?

La paraula ‘underground’ sempre m’ha semblat estranya. Jo faig música popular, i vull que les meves cançons les canti tothom. De vegades, els que s’amaguen en l’‘underground’ ho fan perquè estan impossibilitats per fer cançons que agradin tothom.

 

El pitjor és ser un artista de culte.

¡Ni de conya! Els artistes de culte solen ser nois de bona família. Nosaltres tenim clar que som treballadors. Aquesta banda és com la divisió 101, que la llances on sigui i fa la feina, i el pitjor soc jo. Sempre he procurat treballar amb els millors, i ser jo el pitjor, i m’ha anat molt bé.

 

Abans es referia a les conseqüències de la pandèmia, que encara s’han de veure. El que sembla clar és que ja mai més donarem res per descomptat.

Però, mira, el meu pare va ser a la Guerra Civil i a mi em van educar per a situacions dures. No vaig créixer amb cotó fluix, sinó dormint en un sofà al passadís de casa. Hem perdut massa gent i sembla que ara hàgim d’estar de festa. I no, jo no estic de festa, estic fotut. Cal picar pedra i convèncer la gent que tingui por perquè vagi als concerts.

 

Fa un temps que no respon a preguntes polítiques en les entrevistes. ¿No tornarà a donar la seva opinió mai més?

No és el meu negociat. Només hi ha una cosa pitjor que un polític donant-se-les d’estrella del rock, que és una estrella del rock donant-se-les de polític. Punt. Insisteixo en això: no és que no hagi de tornar a parlar, és que no és el meu negociat.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo