Anècdotes de la violenta ‘Hombre muerto no sabe vivir’

Acaba d’arribar a les pantalles una de les pel·lícules més brutals del cine espanyol recent, Hombre muerto no sabe vivir, que va provocar l’esperada divisió d’opinions durant el seu recent pas pel Festival de Màlaga. És el debut en el llargmetratge del realitzador malagueny Ezekiel Montes, que ha comptat amb un esplèndid repartiment encapçalat per veterans com Antonio Dechent, Manuel de Blas, Nancho Novo o Pepe Tous, al costat de joves com Rubén Ochandiano, Jesús Castro o Elena Martínez. Un film ple d’escenes sagnants, tirotejos i acció.

La trama se centra en Tano, l’home de confiança de Manuel, que domina el narcotràfic a la costa andalusa, però ja no té el control de la zona com abans. A més, el seu fill Ángel pretén convèncer-lo perquè accedeixi a introduir una nova droga que té uns efectes molt perjudicials però que els donaria moltíssims diners. Quan uns desconeguts els roben un dels carregaments la situació es complicarà i la tensió anirà en augment. Una espiral violenta que arrossegarà uns i altres. El rodatge del film no va ser fàcil al tractar-se d’una pel·lícula amb un pressupost ajustat i escenes difícils, per la qual cosa va estar ple d’anècdotes. El director assegura que «cada dia era una puta bogeria i em despertava pensant: ‘A veure quin monstre em trobo’». El cineasta ens explica moltes altres curiositats de la seva opera prima.

-Un títol tardà. «El títol de la pel·lícula apareix als 16 minuts. Vaig haver de lluitar molt per ficar-lo allà perquè a tothom li semblava que entrava molt tard. Però jo tenia clar que no podia entrar fins que l’espectador no veiés el que passa a l’escena anterior».

-¿Què vol dir? «Fa referencia a aquest tipus de personatges que estan morts en vida i ja s’estan deixant anar. És la generació dels papers que interpreten Dechent, De Blas o Tous, que saben que ja ha passat el seu temps i no faran res més important».

-La inspiració. «El tema d’una nova droga que provoca l’enfrontament entre pare i fill pot recordar el Padrí però no ho vaig fer conscientment. Sí que és veritat que té aquest pòsit de Marlon Brando retirant-se. En el fons, la veritat és que ja està tot inventat però la meva principal inspiració és Shakespeare, és un tema habitual en les seves obres, el triangle entre el pare, el fill que li agradaria tenir i el que realment té. També l’han tractat altres pel·lícules com Camí de perdició o Promeses de l’est».

-¿Millor sol o acompanyat? «Quan vaig rodar la seqüència del pla aeri sobre la mansió del Manuel tenia pensat fer servir els efectes digitals per mostrar que viu sol dalt una muntanya des d’on pot veure tota la ciutat. Planejava eliminar les construccions que hi ha, però en el muntatge me’n vaig adonar que quedava millor així, com si s’hagués fet fa 20 anys, quan ningú s’atrevia a fer-se una casa al costat, però dues dècades després la zona està en expansió i estan construint just davant. Era un exemple de com ha perdut gran part del seu poder i ara el lloc és una altra cosa».

-Talla i enganxa. «A la pel·lícula hi ha uns quants tirotejos però el més curiós és que gairebé mai estaven tots els actors junts, ni tan sols en l’escena final. Es van rodar en diversos dies i no sempre els teníem tots. Per exemple, en l’escena del far mai van coincidir Dechent, Tous i Novo, en alguns plans són dobles o estan falsejats».

-Improvisant baralles. «El rodatge va estar ple de complicacions perquè les baralles no estaven coreografiades. Decidia el guió tècnic el mateix dia i al lloc de rodatge. Et diran que és impossible i molt boig, i és veritat. Parlava amb els actors, veia d’on veníem i on anàvem perquè els personatges van canviant i es van enganxant més a l’actor, si era millor que estigués assegut o dret, si s’havia d’allunyar o acostar-se. No tenia un storyboard ni cap tipus de guió gràfic. Arribava i decidia com feia la planificació al moment. Pot semblar que estava tot organitzat, que teníem un gran pressupost, però ¡i ara!, és una pel·li independent».

-Un Porsche destrossat. «L’última escena que vam rodar amb el Porsche va ser la del polígon amb el Rubén, Dechent i les prostitutes. Vam acabar el rodatge a les 6 del matí i vam tornar el cotxe a les 8. A dos quarts de 10 vaig rebre un missatge de WhatsApp que em va despertar. L’obro i veig una foto del Porsche destrossat. L’hi havien llogat a un guiri que anava a tota velocitat i es va estavellar en una rotonda. Encara bo que havíem acabat de rodar tots els plànols perquè era molt difícil aconseguir un vehicle igual i haguéssim hagut de canviar el cotxe sabent que hi hauria un error de ràcord (continuïtat) o tornar a repetir totes les seqüències amb un altre de diferent».

-Salvat pels pèls. «Faig un ‘cameo’ a la pel·lícula fent la nòria amb una pilota. La vaig fer sis vegades sense fallar i això que anava amb sabates i vestit, però no em va costar massa perquè he jugat a futbol tota la vida. Però vaig viure un moment molt perillós. En aquesta escena hi havia un Porsche que sortia marxa enrere en baixada i després accelerava. Ens feia por espatllar el cotxe perquè l’asfalt era molt irregular. L’amo es va oferir a conduir-lo ell perquè no hi hagués problemes. En el moment d’accelerar, els jugadors ens obríem i va envestir just en direcció on era jo. Si no m’aparto m’atropella. Hi va haver una gran tensió i es va fer el silenci. Tots em van mirar i l’única cosa que m’interessava era si ho havien gravat bé. Finalment vam eliminar aquest pla per qüestions de ritme, però segur que apareixerà en el making off».

-Professional, molt professional. «Quan vam rodar la seqüència del far, un membre de l’equip venia sense dormir. Estava a ple sol i anava corrent contínuament del set al combo. Tots estàvem emocionalment en un estat molt estrany per la importància de la seqüència a la pel·lícula. És on l’espectador es queda o se’n va, desconnecta. No va parar ni per esmorzar ni per menjar i a les quatre de la tarda se li van doblegar els genolls i va perdre el coneixement. Mentre queia anava cantant als companys el que ens faltava per rodar de guió tècnic: ‘Ens queda un pla mitjà i uns altres dos, rodeu-los sense mi’ i va caure. Ni marejat deixava de pensar a la pel·lícula».

-¿Un andalús sense accent? «Rubén Ochandiano no té accent andalús i ho justificava en una escena (eliminada) en què Dechent li deia que al noi li importava tot una merda perquè no havia nascut allà. Prefereixo imaginar que els pares van estar fora de Marbella uns anys i després van tornar. Allà, l’accent és molt més multicultural. El Rubén em va proposar fer accent andalús i li vaig dir que ni de conya. Hem defensat fer-ho amb l’accent propi de cada personatge, fos marroquí, gitano, andalús o sense accent. Els que vivim aquí comprovem que això és important. I crec que l’hem encertat perquè, per exemple, a la sessió de premsa a Madrid ningú es va queixar de no entendre els gitanos parlant un andalús molt tancat».

-Director suïcida. «En l’escena cap al final en què hi ha una topada d’un jeep amb una furgoneta destaca un pla frontal des de dins el vehicle en què veiem les portes que surten volant i els vidres trencant-se. El conductor era un especialista que anava superprotegit i jo estava al seient del copilot portant la càmera a l’espatlla sense un puto casc ni protecció. Va ser una bogeria però, per sort, no va passar res. Si arriba a xocar d’una altra manera em deixa fregit o si la frenada hagués sigut diferent em rebento la cara amb la càmera».

-El salt de l’operador. «En aquesta mateixa escena vam posar a dos metres una altra furgoneta i, a sobre, hi havia un operador de càmera. El cotxe havia de xocar i s’acabava aquí. Però el jeep li va donar una miqueta a la dreta i el morro es va desplaçar a tres metres, just on era el càmera. Va fotre un bot i va caure del sostre. Vam estar a punt d’armar-la perquè ningú pensava que es podia moure, ens vam arriscar moltíssim, però la resta del rodatge va ser supersegur».

-Torno a la infància amb Manzanita. «Quan jo era nen cantava cançons de Manzanita amb els gitanos del barri. Jo me les vaig aprendre de tant cantar-les amb altres xavals al mig de la carretera. Vint anys després vaig veure la pel·lícula de Corrupción en Miami, que va dirigir Michael Mann, i em vaig quedar fascinat per la brutícia de la fotografia, que he intentat imitar. I quan Colin Farrell va amb la llanxa sona Arranca de Manzanita cantada per un cubà. Vaig intentar recordar de què em sonava fins que la vaig buscar a Youtube i em van aparèixer totes les seves cançons, cosa que em va connectar amb el meu passat. Jo no sabia ni tan sols que era mort i que l’havien enterrat a Alhaurín, casualment al costat d’on hi ha la meva productora. La quiero a morir és la meva cançó preferida, vaig anar a buscar el seu fill i li vaig demanar que la interpretés en directe a la pel·lícula. Va ser un moment màgic i es va rodar poc abans de les vacances de Nadal i, en aquesta escena, altres fills de Manzanita també estan com a figurants entre el públic».

-Actors sacrificats. «Els que pitjor ho van passar van ser els actors. Dechent, Ochandiano o Elena Martínez havien de tirar-se pel terra entre les pedres, amarats de sang o córrer. Imagina’t Dechent, amb l’edat que té, pegant-se. Van fer esforços sobrehumans, eren moltíssims plans i els repetíem diverses vegades. Havien de caure i arrossegar-se una vegada i una altra, tot per a un inserit de cinc segons. A la nit, els blaus van ser brutals».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Promesa complerta. «Quan vaig fer el meu primer curtmetratge, amb 18 anys, els vaig prometre als protagonistes, dos xavals aficionats que vaig trobar al carrer i que no s’han dedicat després al cine (Óscar Segura i María José González), que si mai vegada feia un llargmetratge hi comptaria. Fa 20 anys no hi havia tanta tecnologia i només tenia el telèfon fix de casa seva. Els vaig buscar per tot arreu, per les xarxes socials i no els trobava. Al final hi va haver sort i els vaig localitzar i surten a la pel·lícula, són dos dels polítics i apareixen en diverses seqüències. Em va fer molt feliç, vaig complir una promesa i va ser com tancar un cicle».