Apunt
Raffaella Carrà, Eurovisió i La Pajarraca
Només una deessa catòdica de la televisió en directe com Raffaella podia sobreviure a un episodi tan delirant com l’aparició de l’extravagant imatge del Sónar a la gala prèvia a Eurovisió-2008
El delirant any eurovisiu de 2008, Raffaella Carrà va ser la presentadora de la gala ‘Salvemos Eurovisión’, en la qual es va donar a conèixer el nom de Rodolfo Chikilicuatre com a representant de Televisió Espanyola en el concurs que anava a tenir lloc a Belgrad. Raffaella era una dona amb taules, perquè només algú amb un do privilegiat per a la televisió en directe, podia ser capaç de sobreviure a un dels desvaris més grans vistos en una televisió pública en horari de màxima audiència: l’aparició, entre el públic assistent, de La Pajarraca, l’estranya criatura amb cap humà i cos que aquell any exercia d’extravagant imatge del festival Sónar i que havia intentat, sense èxit, entrar en la llista de 10 finalistes per participar en aquell festival d’Eurovisió.
L’escena televisiva era d’una estranyesa gairebé incòmoda: una taula de grans dimensions amb rodes, transportada entre el públic per dues hostesses, i sobre la taula, el cap emplomallat de La Pajarraca, de sorprenent semblança amb Sergio Caballero, codirector del festival. «¡Ahhhh, quin horror!», exclamava Raffaella amb una repugnància gens impostada, ja que la criatura, enganxosa i amb tuf taxidèrmic, feia qualsevol cosa menys bon rotllo. «¿Però a tu què t’importa Eurovisió venint d’un festival de músiques electròniques?», preguntava una Raffaella en estat de xoc. «M’agrada molt la cançó lleugera i estic farta de tant bombo», responia hàbilment la criatura, sorgida, segons assegurava, d’un laboratori genètic de la Xina interior.
Aquelles estranyes gales eurovisives serien les últimes aparicions de Carrà com a presentadora televisiva a Espanya després d’una longeva i fructífera trajectòria, iniciada en aquell històric ‘La hora de Raffaella Carrà’ de 1976 i completada amb el trident catòdic que van suposar, ja als 90, ‘¡Hola Raffaella!’, ‘A las 8 con Raffaella’ i ‘A casa con Raffaella’. Per a diverses generacions de de ‘boomers’, la desimboltura i la frescor de la Carrà en escena, aquesta vitalitat italodisco genuïnament dels setanta de les seves cançons, van ser una iniciàtica llum encegadora. «Ella va ser un mite eròtic de la meva infància», recorda avui Sergio Caballero, l’ésser humà al darrere de la Pajarraca, sobre la deessa Carrà. «I conèixer-la en aquella gala va ser més emocionant i productiu que la primera comunió».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
