Raffaella Carrà, una dona a l’armari
Demà guanyarem Itàlia a les semifinals de l’Eurocopa. I jo recordaré Rafaella i potser la meva infància dels setanta, tan grisa
TELEVISION Cachitos de hierro y cromo viaja este domingo a la Italia pop RAFFAELLA CARRA
Arribàvem a un món nou que començava a ser una festa, que fantàstica, fantàstica aquesta festa. El passat recent i el present continu eren encara tan grisos com la policia armada. Després vindrien aquells de marró de les carreres de les manifestacions estudiantils amb el coix Manteca i aquells de blau que en res s’assemblaven als ‘blues’ d’Hill Street. El món que crèiem nou era de plexiglàs vermell i tint ros platí en el qual alguns, els més afortunats, se n’anaven al sud per fer bé l’amor amb algunes que els explotava repetidament el cor. I viceversa. Que simple era tot: n’hi havia prou amb saber que en l’amor tot és començar. Tot i que és possible que tot això siguin només ‘rumore, rumore’.
El nou món era un món ‘caliente-caliente eh-oh, caliente-caliente oh-ah’. Però amb prou feines es notava més enllà del zoom del ballet Zoom i de Valerio Lazarov. La col·locada d’escots, pantalons arrapats, melenes del príncep valent i estridències no té consideració als manuals de medicina ni en els atenuants de la fiscalia general de l’estat. Rafaella sortia a l’escenari i posava en perill les lleis de l’energia cinètica. Es convertia en una nena de l’exorcista amb somriure permanent, atropellava el diccionari, trencava les barreres d’Europa, alimentava somnis més de mussolina que de Mussolini.
La Carrà era la vida golfa sense pretensions, la ‘dolce vita’ d’estar per casa, el marit que amagava una dona a l’armari, ‘qué dolor, qué dolor’. Rafaella deia hola a la tele sense comandament a distància i es posava ferma mig Espanya. Rafaella ballava totes les danses del món, era cosmopolita i somrient sense objeccions. Sense Cultural Studies, sense restriccions morals, sense franquícies. Demà guanyarem Itàlia a les semifinals de l’Eurocopa. I jo recordaré Rafaella i potser la meva infància dels setanta, tan grisa, mentre em dic a mi mateix –i això ja és seriosament– «Mama, dame cien pesetas».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
