Crítica de ‘Geografía de la oscuridad’: amputar el llenguatge

Que allò familiar ja no és el paradís de les emocions serenes ho sabem des de fa molt temps. La peruana Katya Adaui (Lima, Perú, 1977) en dona bon compte en aquesta Geografía de la oscuridad, un llibre de relats sinistres, descarnats i feridors sobre fins a quin punt és possible «descendir a un fons abissal i escapar-se dels designis del pare» capaç d’anul·lar el llenguatge heretat del fill. O de com en els entorns pròxims pot niar el mal més irreparable i l’amor més incondicional. Del tot al no-res en uns éssers que han sigut «fills de l’abnegació, voraços del sacrifici» i «reduïts a l’error». I que són narrats des de la soledat que els és pròpia i des de la mort que no els és aliena.

Un llibre de contes en el qual prenen protagonisme uns objectes punxants i unes cases que són el correlat perfecte d’emocions i cossos en descomposició, convertits «en fum, en pols, en ombra, en res». Cases en les quals nien insectes, i on creixen incendis que tot ho destrueixen. Però el que és singular d’aquests relats és una sintaxi velocíssima que pretén «accedir al desig, espanyar-lo» i que retalla verbs com si fos «el recorregut amputat d’una paraula». A Adaui li interessa mostrar la imatge d’un llenguatge gairebé cinematogràfic, per això cuida l’expressió d’unes emocions que cartografien la silenciosa pietat de la violència.

Els narradors fracturats d’aquests contes diuen que «les seves paraules són javelines. Travessen l’aire, contra el vent, trenquen. Es claven. Deixen a l’esquena una clivella. Remoure-les és tallar pell». Un llibre com una daga travessant la tensió d’un món que «sempre semblava en extinció».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo