10 llibres sobre el «gos negre» de la depressió

LEV TOLSTOI. (Acantilado)

Després d’haver escrit dos cims de la literatura com ‘Guerra i pau’ i ‘Anna Karènina’ que el van portar a ser considerat l’autor més gran de tots els temps, Tolstoi va tenir una crisi profunda que, segons va confessar més tard, l’estava conduint fins al suïcidi. Per al rus, l’antidepressiu per a les seves emocions va ser una conversió espiritual que arribaria a inspirar fins i tot Mahatma Gandhi. Ho va explicar en aquest petit text, en què va escriure: «‘Mi vida es una broma estúpida y cruel que alguien me ha gastado’».

VIRGINIA WOOLF (Alba)

Un dels textos favorits d’Almudena Sánchez (‘Fármaco’) és aquest article, escrit a petició de T. S. Eliot per l’autora de ‘Mrs. Dalloway’. Woolf, que va arrossegar depressions fins que hi va posar fi ofegant-se a les aigües del riu Ouse, fa aquí un elogi de la fragilitat dels malalts i també de la seva afinadíssima percepció del món, però també reivindica l’assumpte de la malaltia com el més humà dels temes sobre el qual s’han d’escriure novel·les o poemes. 

FRANCIS SCOTT FITZGERALD (Capitán Swing)

«‘Toda vida es un proceso de demolición’», va deixar escrit Scott Fitzgerald entre les cartes, els articles i les confessions personals que, majoritàriament inèdites a la seva mort, van ser recollides en aquest llibre publicat a títol pòstum. L’autor, casat amb l’esquizofrènica Zelda, desgrana aquí la seva pròpia caiguda des de les altures del gran somni americà amarat en alcohol i del qual va aconseguir sortir, tot i que un infart l’acabés rematant als 44 anys. 

SYLVIA PLATH (Literatura Random House)

Publicat poc abans que la seva autora fiqués el cap al forn per sempre, aquesta novel·la, l’única de la llegendària poeta Sylvia Plath, clava sense compassió el bisturí a les zones més fosques de la seva pròpia adolescència, quan a la universitat va destacar amb brillantor en tot el que es proposava i alhora era assetjada pels dimonis que la van portar al seu primer intent de suïcidi. Després arribarien Ted Hughes i la seva transsubstanciació en mite feminista. 

WILLIAM STYRON (Capitán Swing)

L’autor de ‘La decisión de Sophie’ va prendre consciència de la malaltia mentre caminava per un carrer de París. Feia uns mesos que havia aconseguit deixar la beguda i va topar de cara amb un patiment desconegut per al qual havia de trobar paraules noves perquè ‘ofegament’ li quedava curt. Nascut d’una conferència, és un dels textos clau en el binomi literatura-depressió. 

JULIA KRISTEVA (Wunderkammer)

Escrit el 1978, aquest magnífic assaig de la filòsofa francohongaresa Julia Kristeva fa una profunda i encara vigent anàlisi de l’«abisme de tristesa, del dolor incomunicable que ens absorbeix fins a fer-nos perdre el jo», mostrant-ne exemples concrets, quatre casos clínics, i analitzant la pulsió a l’obra de quatre artistes fins a ampliar la seva òptica a la també malalta societat occidental. I no, no té res a veure amb un manual d’autoajuda. 

ELIZABETH WURTZEL

Avui aquesta novel·la desenfadada i a estones cruel que retrata les angoixes de la Generació X en primera persona és introbable. Però valdria la pena que algun editor la recuperés, potser perquè relata a la perfecció aquell moment, mitjans dels 90, en què començava a instal·lar-se entre els joves la pandèmia de l’ansietat i el Prozac era el fàrmac de moda. A l’autora, morta als 52 anys el 2020, ‘The New York Times’ la va descriure com «una Sylvia Plath amb l’ego de Madonna». 

MICHEL HOUELLEBECQ (Anagrama cast. i cat.)

L’escriptor francès ja havia traslladat els seus coneguts vaivens psicològics, fruit de l’abandonament dels pares i el desamor de la primera dona, a ‘Les partícules elementals’. A ‘Serotonina’, que pren el títol del famós antidepressiu, torna a presentar un d’aquests personatges associals i incòmodes que tant aprecia i converteix la malaltia en un mirall deformador on el lector es reflecteix. 

OTESSA MOSHFEGH (Angle / Alfaguara)

L’hereva de Wurtzel, però amb més estil narratiu, és Moshfegh, que dibuixa una heroïna empastillada i confinada durant un any després d’una ruptura amorosa. Anestesiar la depressió, sense que el concepte estigui en primer pla i tractar-la amb un humor punxant, és el repte d’aquesta novel·la, que entronca amb sèries televisives com ‘Girls’, de Lena Dunham, o ‘Fleabag’, de Phoebe Waller-Bridge. 

EMMANUEL CARRÈRE (Anagrama, cast. i cat.)

Carrère ha basat bona part de la seva inspiració literària en successos i personatges reals ‘bigger than life’, però cap arriba a la sola de les sabates del mateix autor, que narra aquí la depressió que va tenir després de separar-se de la segona dona i per la qual va ser tractat amb electroxocs. Tot i que no utilitza el fet per indagar en la malaltia, el llibre acaba convertint-se en una història de superació personal.