El triomf de Bach i de l’Orfeó Català

La societat civil catalana és deutora i alhora artífex de centenàries entitats privades que formen part del teixit associatiu de la ciutat i que periòdicament la nodreixen d’autèntics tresors. Una d’aquestes és l’Orfeó Català. Entre moltes altres coses cal agrair-li que fa 100 anys hagi tingut la voluntat d’estrenar a Espanya la immensa ‘Passió segons Sant Mateu’ de Johann Sebastian Bach. El concert que celebrava aquest centenari estava previst per al 27 de febrer, data de l’esmentada estrena, però la pandèmia en va obligar l’ajornament. Així les coses, dissabte l’Orfeó va obrir les portes del seu Palau de la Música Catalana –un altre dels seus llegats– per rebre aquesta obra cabdal de la Humanitat dedicant la vetllada al ‘cantaire’ Àlex Honrubia, jove baríton format al cor mort al febrer. En aquest gran projecte que va reunir més de 140 intèrprets a l’escenari modernista –increïble en plena onada de Covid-19– l’Orfeó Català va estar acompanyat del seu Cor Infantil, dels Berliner Barock Solisten (membres de la Filharmònica de Berlín) i de la Simfònica Camera Musicae (OCM), tots al comandament de Simon Halsey.

L’enfocament, d’accents romàntics per les proporcions del cor, pel joc de dinàmiques i agògica sobretot en les corals i pels instruments moderns que imposava la gran massa coral, va fer que brillés amb llum pròpia un Orfeó –capitanejat per Pablo Larraz– més cohesionat que mai, que va mostrar equilibri i bellesa tant en el timbre com en el fraseig, firmant una gran vetllada davant un inspirat Simon Halsey.

La nòmina de solistes va ser encapçalada per un James Gilchrist experimentat i sensible, un dels grans Evangelista de la seva generació. Josep-Ramon Olivé va interpretar un Jesús gairebé a punt de la plena maduresa, comptant a més amb un convincent Alex Potter, contratenor de fraseig cuidat i greus poc sòlids –tot i que, amb aquesta orquestra, ¿no hauria sigut preferible una contralt?–, genial en la fonamental ‘Erbarme dich’, al costat del violí prodigiós de Raimar Orlovsky.

Fantàstics en les seves parts tant el baix Andreas Wolf –meravellós a ‘Mache dich, mein Herze, rein’– com una sàvia Marta Mathéu, molt en estil i controlant sempre el ‘vibrato’. A certa distància es va mostrar el tenor Ilker Arcayürek, d’expressivitat gairebé ‘verista’ i a estones amb problemes evidents d’afinació i de domini de la coloratura.

Notícies relacionades

Gautier Capuçon: "L’acústica de Notre-Dame és extraordinària"

C. Tangana i Yerai Cortés: "De vegades la ignorància és superproductiva"

L’OCM, tret de puntuals desencaixaments, es va mostrar motivada i polida, comptant a més amb la perícia des de l’òrgan de Juan de la Rubia i Joan Seguí.

Els intèrprets i els solistes –també els instrumentals– van ser ovacionats després de la celebració que, sens dubte, es va seguir gairebé com un ritual tan religiós com bachià.