Perifèrics i consumibles
Estiu: mosques i tunos morts
Amb Vila-Matas passa que, després de llegir-lo, comences a escriure sobre mosques perquè vols ser un escriptor profund. I sobre tunos morts, és un exemple, perquè vols ser un escriptor superficial
Passa que és estiu i tornes a Vila-Matas només perquè sempre el recordes dient que l’hivern és més elegant. Llegeixes aquesta frase, entre lapidària i absurda, a ‘Dietario voluble’: «No hi ha un sol escriptor profund que no hagi dit alguna cosa alguna vegada sobre les mosques». Amb Vila-Matas passa que, després de llegir-lo, comences a escriure sobre mosques perquè vols ser un escriptor profund. I sobre tunos morts, és un exemple, perquè vols ser un escriptor superficial L’espai de contacte i de fricció entre les dues opcions, entre el prestigi de la tofenca profunditat i el descrèdit de la no tan lleugera superficialitat, és el (ase)signe dels temps. Mosques i tunos que no van enlloc, és clar. Deixes per a una altra ocasió imaginar una mosca vestida de tuno (massa kafkià) o un tuno com a mosca emprenyadora (massa realista). I escrius sobre mosques i tunos morts. Tot i que tu saps, i ho sap Vila-Matas, que estàs escrivint sobre altres coses. Més profundes. Més lleugeres.
Aquell any les vacances van començar amb aquella frase del meu pare que es faria famosa a casa nostra per sempre. Portàvem més de cinquanta quilòmetres de sol inclement a l’exterior del cotxe i d’ambient gèlid a l’interior –per a què més detalls– quan l’home baixet que esternudava sempre tres vegades a l’aixecar-se, que m’acompanyava al partit de futbol els diumenges per quedar-se al bar prenent vermut amb olives i que roncava davant el televisor després de dinar, aquest home, sense gairebé immutar-se, va deixar anar: «Hi ha poques mosques aquest any». I va seguir a la seva, agafat fortament al volant del nostre vell Ritmo-65 vermell ‘aranciato’ mentre premia el botó que encenia la ràdio i posava un programa esportiu en què els locutors radiaven emocionats fins a un avorridíssim servei de banda al mig del camp. Hi ha poques mosques aquest any.
Si estava una mica begut deixava anar barbaritats que a ell li semblaven molt enginyoses perquè, des de sempre, la catèrvola de cafres que l’acompanyaven al bar li havien rigut aquestes gràcies i se les havia aclamat amb tos expectorants, cops de palmell a la barra i abundant aparell elèctric, com les tempestes. En condicions normals, la majoria d’aquelles bestieses no haurien generat una resposta jocosa per part d’un públic normal, però amb un parell de copes servien per entretenir aquella bandada de ximpanzés sortits, aquella tribu violenta de ‘hooligans’ de diari. Un matí de diumenge qualsevol, acarallotat a causa d’un vermut blanc massa adornat amb ginebra barata, va deixar anar aquella frase: «Matar tunos hauria de convertir-se en esport olímpic». I els altres van riure. I el que ho havia dit era jo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
