Wynton Marsalis, un bis amb magnificència

Les dues últimes edicions del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona han acabat igual, amb el Palau de la Música aplaudint d’allò més Wynton Marsalis i la Jazz At Lincoln Center Orchestra. En un altre moment la cosa hauria aixecat crítiques i suspicàcies. ¿Què és això de repetir caps de cartell? ¿És que no hi ha més músics? Però en plena pandèmia, portar a Barcelona una banda del renom i l’envergadura de la JALC des dels Estats Units és poc menys que un miracle. Un regal.

Dilluns, abans del concert, l’organització va entregar a Marsalis la medalla del festival, que setmanes abans s’havia atorgat a Brad Mehldau. És la primera vegada que el festival se saltava la seva pròpia norma i entregava un segon guardó. I no és per a menys. A l’octubre, quan es va anunciar la programació de la 52 edició del certamen, Marsalis no estava ni al cartell. Però després de mesos de pandèmia, que per a un festival són sinònim de canvis, concerts posposats, cancel·lacions i anuncis d’última hora, Marsalis i la seva imponent big band han acabat sent la guinda de l’edició més convulsa de la història del festival de jazz de Barcelona.

Collita pròpia

Notícies relacionades

Lennon, McCartney i Mehldau

Barcelona, capital de la innovació social

No és per donar idees, però l’orquestra de Marsalis podria perfectament tancar cada any el festival sense repetir ni una sola partitura. No hi ha big band sobre la faç de la terra que manegi amb tanta autoritat un repertori tan ampli com el seu. En aquesta tornada inesperada al Palau van presentar composicions escrites per diversos membres de la banda, perquè per estar a l’orquestra de Marsalis, a més de solista de primera i perfecte jugador d’equip, cal ser arranjador i compositor. Al Palau, les peces de collita pròpia van agradar més com més calentes: l’infecciós ‘tumbao’ firmat pel contrabaixista Carlos Henriquez va encendre la metxa en una platea que fins aleshores semblava més atenta que captivada, i el bugalú del trompetista Marcus Printup, estratègicament col·locat al final del concert, va ser un final de festa guanyador.

D’entre els clàssics, ‘Aisha’, la memorable balada de McCoy Tyner que John Coltrane va fer immortal, es va emportar els aplaudiments més sentits. I Marsalis, que havia estat molt poc xerraire durant el concert, es va desdoblar en divulgador per presentar l’obra més icònica del saxofonista Sonny Rollins, ‘Freedom Suite’, «la suite de la llibertat». Una partitura, va explicar Marsalis, que Rollins va escriure el 1958 després que no li volguessin llogar un apartament a Nova York per ser negre. «La llibertat està a la ment de tot el món, i a nosaltres, amb la nostra música, ens agrada recordar-vos-la», va dir el trompetista. I parlant de llibertat, Marsalis, sempre disposat a fer proselitisme, va aprofitar per fer l’enèsima defensa de la seva manera d’entendre el jazz: llibertat per fer el que a un li doni la gana, sí, però també responsabilitat perquè la resta puguin fer el seu. O sigui, «improvisació i swing». Amb els arguments de la JALC, impossible portar-li la contrària.