Brett Bailey debuta a Barcelona amb ‘Samsó’

Brett Bailey (Cape Town, 1967) és un polifacètic creador i director blanc que fa anys que treballa amb la comunitat negra descendent dels pobles autòctons de Sud-àfrica. Després d’haver portat els seus espectacles i instal·lacions per tots els continents, aquest diumenge debuta a Barcelona amb ‘Samsó’ (Teatre Lliure), moderna revisió del mite bíblic que dispara contra la violència i la xenofòbia amb una mescla de dansa, teatre i una potent banda sonora creada per Shane Cooper amb òpera, música coral, jazz i ritmes electrònics. «Té alguna cosa de somni al·lucinogen», afirma l’artista que acaba de presentar-lo al Festival d’Avinyó.

Els espectacles de Bailey, que ja va sorprendre al festival Temporada Alta amb una trencadora reinterpretació de l’òpera ‘Macbeth’, no deixen indiferent. Les seves obres denuncien el racisme i la violència del colonialisme, coses que ha pogut palpar al seu país, però que són a tot arreu. «El que va passar a Sud-àfrica també va passar a Mèxic i al Perú», recorda. «Qualsevol forma d’opressió acaba explotant». I la violència, com a mostra en la seva versió actualitzada de Samsó, només engendra més violència. «Intento no prendre partit en les meves obres. M’agrada l’ambivalència de l’art. Tot i que parlar de colonització a Europa amb una companyia com la meva ja és per si mateix un acte polític». 

Somni i realitat

Bailey dona tanta rellevància al que passa quan estem desperts com a allò inexplicable que passa en somnis. El ballarí de contemporani i coreògraf protagonista de ‘Samsó’, Elvis Sibeko, és un ‘sangoma’, una espècie de xaman. «Porta dins l’esperit d’un avantpassat del segle XIX i, tot i que intenta tenir-lo sota control, durant un assaig es van esgotar les seves forces, va baixar la guàrdia i va començar a ballar com un posseït. Vaig aprofitar per gravar-lo i hem replicat els seus moviments a l’espectacle. ¡L’esperit va fer la coreografia!», diu el director entre rialles, encara al·lucinat. 

L’escenari li dona la possibilitat «de mostrar l’ambigüitat i les paradoxes de la vida». Imatges del subconscient i elements de la situació geopolítica del seu país i del món es barregen en un estrany còctel. ‘Samsó’ té alguna cosa de cerimònia xamànica. I no és estrany, ja que a Bailey el fascinen els ritus de les cultures ancestrals. Considera que són una via per «arribar al més profund de l’ésser humà».

Aquest interès pels rituals va sorgir arran d’un viatge a l’Índia el 1994, any en què Sud-àfrica va iniciar una nova era amb Nelson Mandela com a president. «Quan tornava a Sud-àfrica vaig començar a treballar en zones de la perifèria, en teatres amb comunitats negres. Després vaig fer el mateix en zones rurals», recorda. Allò el va portar a descobrir tot un món que traspúa a les seves obres, però també a bussejar en la seva pròpia història i la del seu país. «La meva família va arribar a Sud-àfrica el 1674 procedent d’Holanda. Segurament els meus avantpassats van tenir esclaus. El cosí de la meva àvia va ser primer ministre el 1950 durant l’apartheid», admet. «Els negres han sigut víctimes del colonialisme. Nosaltres vam ser programats per veure l’altre com algú inferior. Hem hagut d’aprendre a veure’l d’una altra manera, a respectar-lo».

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

El preocupa la situació actual al seu país, on s’han desplegat 25.000 soldats per apaivagar els violents disturbis als carrers. «Després del final de l’apartheid es van fer moltes promeses que no s’han complert. Això ha generat molta ràbia, frustració i pobresa. La pandèmia tampoc hi ha ajudat» Ho ha empitjorat tot, ha minat l’esperança, i això és molt dur». I destaca que la divisió interna al si de l’ANC (Congrés Nacional Africà), partit que va agafar les regnes del país després de l’apartheid, també és responsable del caos al carrer. «Els partidaris de l’expresident Jacob Zuma, condemnat a 15 mesos de presó per corrupció, un monstre, s’han aliat amb criminals per encendre el país. És la tempesta perfecta», opina.

El declivi de l’economia també ha afectat la cultura, en situació crítica. «Els diners per a l’art han anat a parar persones afiliades als qui atorguen les subvencions. Amb la Covid, a Cape Town han desaparegut els teatres principals. Molts artistes han hagut de tornar a viure a casa dels seus pares. És un privilegi ser a Barcelona».