Zucchero, com el vell ‘bluesman’ a Porta Ferrada

Els cantants italians que tradicionalment s’han obert pas al nostre país han abundat en la cançó melòdica, i és per això que Zucchero no està assentat al lloc de l’imaginari que li correspondria: veu aferrada al rock, el blues i el soul, estilísticament està més a prop de Joe Cocker o Robbie Robertson que de Gino Paoli o Eros Ramazzotti. Pensem sovint a partir del clixé, de l’associació automàtica, però aquest cantant i compositor de Reggio de l’Emília és aquí per eludir aquests mecanismes atenent el seu instint, i d’allà surten exhibicions com la que ens va servir aquest divendres a Sant Feliu de Guíxols.

Nit de retrobament al Guíxols Arena, inauguració oficial del Festival de la Porta Ferrada (que es va posar en marxa el dia 9 en escenaris més petits), combatent l’obstinada pandèmia amb alegria en l’ampliat ‘village’. El de Zucchero no era un concert lleuger que pogués servir de mar de fons per a un episodi de la vida mundana, sinó una cosa més exigent i essencial: recital en honor a la pulsió primera de les cançons, a l’expressivitat en cru, a partir d’un fèrtil diàleg a tres. Zucchero mai havia sortit de gira amb un format acústic, però, en fi, són moltes les coses que no havíem fet abans i que ara mirem d’encarar amb la millor disposició.

El gegant que ensuma les roses

La fibra desendollada va realçar el Zucchero cantautor de verb encrespat, amb l’esperit del ‘bluesman’ que posa l’expressivitat en un pla superior a la mateixa partitura. Però de cançons n’hi va haver, fins a 23, amb el seu ampli espectre de tonalitats, movent-se des del pols sever de ‘Testa o croce’, que va obrir la nit, a la suavitat de ‘Ci se arrende’, cites totes dues al recent ‘Inacustico D.O.C. & more’ (revisió ampliada i desvestida de ‘D.O.C.’ 2020). Les va abordar amb l’actitud del gegant que llegeix poesia i ensuma les roses, coll granulat i disposició a la dolçor en la fresca quotidiana d’‘Il suono della domenica’.

Zucchero va confiar en les guitarres per donar relleus al repertori, i va aconseguir escapar-se de l’ombra de la linealitat perquè en les textures dels seus models de sis o dotze cordes s’hi van sumar els mil i un matisos aportats pels solvents Kat Dyson i Doug Pettibone. La que va ser còmplice de Prince a New Power Generation es va valer també del dobro i va alçar la veu en el potent diàleg de ‘Facile’, mentre que Pettibone va colar el meridional ‘pedal steel’ a ‘Don’t cry Angelina’ (i va cantar ‘Never can tell’, de Chuck Berry). Amb ells Zucchero va escenificar un viatge potser a la recerca de l’última frontera americana, amb maletes sobre l’escenari i un cartell amb la llegenda ‘Lunisiana soul’, nom de la seva mansió situada a la frontera de la Ligúria i la Toscana.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Si la primera part del concert va primar l’obra moderna, la segona va mirar cap enrere, i allà Zucchero va dedicar ‘Dindondio’ al seu desaparegut amic Pau Donés («un gran artista») i es va encoratjar entre els plecs de ‘Bacco perbacco’, ‘Diamante’ i ‘Diavolo in me’. Sense passar per alt els seus temes més populars a Espanya, ‘Baila (sexy thing)’ (o ‘Baila morena’ en la seva cita amb Maná) i la dels vuitanta ‘Senza una donna’, de quan vam arribar a pensar que Zucchero era un altre baladista més que venia a entabanar-nos des de més enllà dels Alps.