Les anècdotes d’‘Ama’, el drama que va sorprendre a Màlaga

Una de les grans sorpreses del passat Festival de Màlaga va ser el drama Ama, guanyador del Feroz Puerta Oscura. És el segon llargmetratge firmat per una directora catalana sorgida de l’escola ESCAC, Júlia de Paz Solvas, que el 2019 va debutar amb La filla d’algú. En aquest cas ha optat per ampliar el seu curtmetratge homònim repetint amb la protagonista, Tamara Casellas, una actriu desconeguda que s’ha convertit en tota una revelació i que es va emportar amb tot mereixement la Biznaga de Plata per la seva brutal interpretació. Tot apunta que no serà l’únic guardó que obtingui i serà una de les favorites en la carrera pels premis grossos de la temporada. No menys important és la participació de la petita Leire Marín Vera, que li dona la rèplica amb espontaneïtat i frescor.

La trama intenta desmuntar molts tòpics sobre la maternitat a través del retrat de la Pepa, una dona que viu com pot a Benidorm arrossegant la seva filla, amb qui deambula pel carrer buscant feina i un lloc on passar la nit. No és un personatge fàcil, que no sempre actua com esperes i que et descol·loca contínuament, costa empatitzar amb ella però, a mesura que avança el metratge, descobreixes que els problemes les van unint més i et sents partícip del seu drama. El film, de baix pressupost, va tenir moltes dificultats ja que el rodatge es va haver d’interrompre a causa del confinament. La seva directora ens explica més detalls del procés.

-Un títol polisèmic. «El títol (en castellà) pot tenir diversos significats, del verb estimar, com a sinònim de propietària o, fins i tot, un diminutiu de mama... El títol va ser de les primeres coses que vaig tenir clar i es basa en l’imperatiu d’estimar, la maternitat que exigeix una manera determinada d’estimar donant-ho tot pels fills, principalment és aquest significat, també ‘ama’ és mare en basc. Volia que fos un títol curt però amb diverses interpretacions».

-Descobrint una estrella. «La Tamara la vaig conèixer fa cinc anys en un rodatge de l’ESCAC on jo estava de script i ella era la coprotagonista. L’equip em deia la Mini-Tamara perquè ens assemblàvem una mica tot i que ens portem 10 anys. En una escena complicada que era difícil per ella vam començar a parlar. L’any següent vaig fer un curt, va ser la protagonista i vam crear un vincle, som com germanes. Sempre he tingut una gran confiança en ella i crec que té un talent espectacular. Sempre ho dona tot. Prèviament al rodatge vam fer un procés d’investigació entrevistant persones abandonades, parlant amb els serveis socials i ella sempre hi va ser».

-Una nena lluminosa. «Amb la directora de càsting vam fer entrevistes a unes quantes nenes que venien d’una agència, però jo no connectava amb cap. Ens en vam anar a Madrid i un dia en un bar la vam trobar. Era una nena que estava jugant, ens va saludar i vam veure que havia de ser ella. La família no sabia res del món de l’audiovisual, són de Múrcia i eren allà de vacances, per la qual cosa es van haver de quedar uns dies més».

-Petita, però professional. «Treballar amb la nena va ser bastant màgic perquè la Leire té una empatia i una intel·ligència emocional espectaculars, però no tenia cap formació i tampoc hi havia guió. Tot eren improvisacions i jocs que li plantejàvem. És curiós perquè, durant el rodatge, anava copiant tècniques de la Tamara. L’escena quan la Pepa l’abandona al passeig marítim i després es retroben la vam haver de rodar diverses vegades. La nena preguntava on era la seva marca, tancava els ulls, es feia copets al cap i començava a plorar. Es preparava emocionalment abans de la presa per provocar el sentiment de por i plorar. I només té 5 anys... va ser espectacular».

-Treballant la relació entre mare i filla. «La Tamara i jo vam estar uns quants mesos anant a Múrcia a viure amb la família de la nena i els pares ens ho van posar tot superfàcil. Jugàvem amb ella i el seu germà, vèiem una pel·li... En un rodatge, els nens solen tenir aquesta dependència de la mare, que sempre hi és, però ella volia que se n’anés a una altra banda per poder-se concentrar».

-Una presentació misteriosa. «La presentació de la protagonista és mitjançant uns primeríssims plans amb ombres, tapada per la melena. Era intencionat, volíem jugar amb el fet que està en un moment crític i no entenem el motiu, crear una mica d’intriga perquè l’espectador es pugui enganxar. És com si fossin els fantasmes de la Pepa, el seu passat, coses que amb el temps s’han esborrat».

-Els tatuatges. «L’únic tatuatge autèntic és el que porta al pit amb el nom del seu pare, Enrique. Els altres són dissenyats per un amic tatuador, Guru, i amb la maquilladora els hi posàvem cada dia».

-Una pausa útil. «La vam rodar en dues etapes per culpa de la pandèmia. L’aturada per si mateixa va suposar una petita crisi, van ser dos mesos i mig, rodàvem cronològicament i em feia pànic perquè els nens creixen superràpid. Però també va tenir la seva part positiva perquè vaig mirar tot el material que teníem rodat i això em va permetre veure si anàvem per bon camí. Vam treure i posar escenes i ens vam replantejar el rodatge».

-Un autobús bullint. «A l’autobús feia molta calor, però molta, acabàvem marejats. Era ple estiu i no podíem sortir per continuar fent preses, no podíem posar el ventilador perquè feia soroll i sonava molt. Rodar sota el sol amb la mascareta ho complicava tot més físicament i emocionalment, però ens ho vam prendre de la millor manera. Vam pensar que, malgrat tot, podíem continuar rodant».

-De la multitud al desert. «L’escena que han de dormir al carrer al passeig de Benidorm la vam rodar durant la pandèmia i vam haver de posar nosaltres tots els figurants. Era molt curiós perquè veies el carrer amb gent, llums i música i, al costat, tot estava desert. Aquest contrast era molt peculiar».

-La màgia del cine. «A la festa de la discoteca no vam tenir tants figurants com sembla. És la màgia del cine. Van ser tot el dia aguantant superbé i molt receptius. Posàvem la gent al voltant com una bola, però no eren tants. Anaven i venien. Em fa gràcia quan ho veig... sembla que hi hagi un munt de gent».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Del nu físic a l’emocional. «La Tamara posava els límits dels nus i si no es trobava còmoda, ho deia. Aquests plans es rodaven amb un equip molt reduït i sempre portàvem alguna cosa per tapar-la entre preses. Tampoc li importava gaire perquè deia que s’havia de despullar tant emocionalment que la resta no li importava. Com que rodàvem amb molta improvisació, un dia, en una de les preses, la nena no esperava que la Tamara es tragués el sostenidor i es va quedar en blanc mirant-li el pit. Ens en vam adonar que abans havíem d’avisar-la del que havia de passar en les escenes».

-Escenes improvisades. «Moltes vegades els donava un guió perquè entenguessin la base però no s’havien d’aprendre diàlegs. Totes les escenes tenien una gran part d’improvisació. Per mi és molt important que els actors formin part del procés creatiu i es deixin portar pel present. La que menys improvisació tenia era la del diàleg final de la Pepa amb la seva mare i havien de ser molt bones actrius perquè un diàleg soni tan fresc després d’haver-ho fet tantes vegades, però elles ho van fer sense problemes, cada presa era diferent tot i que el diàleg fos el mateix».