Miguel Ríos, acústic però electritzant a Pedralbes

Després dels focs artificials de ‘Symphonic Rios’, va arribar el seu revers, un Miguel Ríos més recollit, de teixits acústics, sense bateria ni percussions, tot i que encara portador de l’electricitat anímica del rock’n’roll. Intel·ligent i ben embastat moviment del cantant granadí, que no s’assenta tan sols en un gir de sonoritat, sinó en aquest àlbum saberut, ‘Un largo tiempo’, ple de composicions pròpies que donen la resposta al llunyà interrogant (amb prou feines respost a l’escena del nostre país) de com envelleix una estrella del rock.

Doncs ho fa, abans que res, amb bon humor: ‘Hola Ríos, hello,’ va obrir el concert d’aquest diumenge a Pedralbes amb l’artista encongint-se d’espatlles i brindant amb un somriure el ‘mea culpa’ a propòsit del retir que no va ser. Després, el nou repertori va oferir mirades autobiogràfiques (‘Memphis-Granada’), reflexions punxants sobre la vida d’artista (‘Cruce de caminos’, a propòsit del pacte de Robert Johnson amb el diable) i notes justicieres sobre el moment present: d’‘El blues de la tercera edad’, amb la seva protesta generacional, a l’esmena pandèmica de ‘La estirpe de Caín’.

Cabaret amb toc bluegrass

Material viscut, amb pòsit, afí a la solera dels llenguatges sonors triats: eternes rodes harmòniques de rock’n’roll, la fondària del blues, el toc country del violí, el ‘pedal steel’ i el banjo. El Black Betty Trio, amb la guitarra acústica de Jose Nortes marcant el camí, va resultar ser un quartet aquella nit, i hi va haver accents nous en, per exemple, aquesta ‘Alabama song’, de Weill i Brecht, amb pinzellades de bluegrass, encarada al relat de correcamins de ‘A contra ley’. Registres que van sintonitzar amb el Miguel Ríos que, en altres temps, es va apartar del cànon rock per cantar cabaret berlinès amb Ana Belén o girar amb una ‘big band’.

Record per a la seva amiga Pilar Bardem

Resulta gairebé vergonyós afirmar que sí, que una vegada més, el senyor Ríos va ser devastador i consistent en les tasques vocals, ara als 77, a més de disposat a fer broma sobre la seva prima figura en els constants diàlegs amb el públic. I a aturar el concert per recordar a la seva amiga morta Pilar Bardem, «dona artista, combativa, solidària», a qui va dedicar un emocionat ‘Todo a pulmón’.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Amb aquest grup que rebaixa el to i el volum respecte a l’aparell rocker d’altres gires, es diria que Miguel Ríos vol ara també sentir cantar els seus, entregar les cançons a l’audiència («els meus mecenes») perquè completi la formació i es consumeixi així la missió última de la seva tasca com a artista. Així va ser quan van anar degotant els clàssics, adaptats amb tacte a la gramàtica acústica i secundats estrofa a estrofa: un ‘Rocanrol bumerang’ pujat de swing o les mil·lenàries balades ‘El río’ i ‘Santa Lucía’. Al cap i a la fi, Miguel Ríos al 100%, electritzant fins i tot amb menys cables i endolls, com va voler dir a l’acomiadar-se. «Això és rock acústic en espanyol, ‘and I like it!’».