Pau Arenós, el periodista que només va poder parlar amb Spielberg d’entrepans

Sens dubte la previsibilitat no casa amb aquests 18 articles de notable extensió –una altra de les diferències amb el periodisme actual, cada vegada més abocat a la brevetat– en què es passeja pel Memfis d’Elvis, 20 anys després de la seva mort; busca a Santo Domingo auspiciat per Manuel Vázquez Montalbán les empremtes dels personatges de ‘La fiesta del Chivo’, aquella obra mestra de Vargas Llosa, i va fins i tot una mica més lluny que el peruà a l’entrevistar alguns dels que tenen un paper crucial en aquella ficció no tan ficcional i capgira una entrevista fallida amb Tom Clancy.

No tot tan bo

Convé Arenós, per demostrar que aquest no és un llibre nostàlgic, que no tot en aquell temps passat va ser bo, que hi havia molt malbaratament, i el comportament intern de les redaccions deixava bastant a desitjar: «He conegut persones elevades als altars del periodisme que practicaven l’insult, la vexació i la falta de respecte amb els seus subordinats, i no crec que això avui pugui passar, i si passa, hi ha canals per evitar-ho. Llavors, senzillament, no existien. Als diaris hem parlat molt del MeToo, però no hem fet encara aquest exercici internament a les redaccions».

Però, com que la biografia d’un periodista ha de ser el seu treball, cal remetre’s als textos. A Arenós li agrada destacar l’entrevista que va fer a Spielberg a Los Angeles per promocionar una peculiar i hortera cadena de restaurants que anava a obrir una seu a Barcelona: «Hi ha periodistes que han fet a Spielberg entrevistes profundes, però molt pocs que s’hagin cenyit a un únic tema: els entrepans. I no va ser perquè jo no volgués preguntar-li per les seves obres genials, sinó perquè el seu soci no m’ho va permetre». No obstant, el retrat del realitzador que sorgeix és una faceta inèdita i poc estimulant.

Poc art a Miami

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

La majoria de les vegades el resultat dels reportatges no era exactament el buscat pels promotors de les discogràfiques –llavors totpoderoses– o les agències de turisme. Va ser el cas d’una visita a Miami per escriure sobre un concerts dels Tres Tenors: «Vaig ser allà i el que vaig veure em va horroritzar perquè no vaig veure art, només multimilionaris que arribaven en helicòpter i es deixaven milionades en arranjaments florals». També atresora la carta rebuda, i reproduïda al llibre, de l’oficina de turisme d’Israel que li retreia que el seu no fos un reportatge turístic. «A mi això em va semblar un elogi. Jo vaig viatjar allà i vaig explicar el que vaig veure».

Com que tots els articles estan contextualitzats i comentats des d’aquest digital 2021, no és gaire desencaminat preguntar al periodista si en el futur no estudia la possibilitat d’escriure unes memòries professionals. «El meu treball no té èpica, com sí que n’ha tingut el d’alguns dels meus companys. Vides salvatges i perilloses. Jo el més a prop que he estat del perill –i ara parla el crític gastronòmic– és haver mort intoxicat en algun restaurant».