Jackson Browne: «El món està en declivi i requereix una atenció seriosa»

‘De mal en pitjor a tot arreu’: no és un títol que soni gaire optimista.

Es refereix en primer terme als oceans. Tot el que fem els humans acaba impactant allà. Però, a més, té a veure amb el que ha passat en aquest últim any a tot el món. Sí que vaig pensar «¿no deu ser una mica depriment o negatiu aquest títol?», però, al cap i a la fi, aquest no és un mal moment per sentir-nos negatius, si em permets parlar en termes absoluts. No crec que el disc ho sigui, però la situació global fa pensar. El món està en un estat de declivi i requereix una atenció seriosa

Tot i que als Estats Units s’ha acabat l’‘era Trump’.

Vaig arribar a pensar a escriure alguna cosa sobre ell. Tenia unes paraules que rimaven amb Trump, però al final no vaig voler veure el seu nom en una cançó meva. En aquest tema, ‘Downhill from everywhere’, m’ha agradat contrastar imatges: «Com més va pitjor des de la presó, des del centre comercial, des de la granja industrial i l’hospital...». ¿Quina relació hi ha entre la granja i l’hospital? Doncs n’hi ha i és gran: el menjar que pensem que és saludable i els nutrients del qual han desaparegut, i les malalties que agafem. I acabo esmentant l’Associació Nacional del Rifle, i el GOP (‘Grand Old Party’, com es coneix el Partit Republicà), i l’ICE (Servei de Control d’Immigració). Perquè penso que les cançons han de ser entreteniment i, tot i que la música hagi de servir la lletra, crec que el tema ja funciona si agafes algunes frases i les connectes, sense haver de seguir tota una història. Aquesta manera d’escriure és nova per a mi, més immediata de com escrivia abans, que era més lineal. Però, admetem-ho: la cançó no és el vehicle ideal per transmetre informació. És una altra cosa, més important. Per expressar certa veritat, la música sí que funciona. 

A ‘Cleveland heart’ parla de cors que «no es trenquen / ni tan sols bateguen», i no és només una metàfora.

La cançó es refereix una fundació mèdica que construeix i comercialitza el que anomena ‘cors intel·ligents’. Va començar abans dels mòbils intel·ligents, com un concepte de màrqueting. La cançó parla de substituir els nostres cors defectuosos per altres que no es trenquen, que no cometen errors...

 

I a ‘The dreamer’ apunta a la immigració. Aquesta cançó la va publicar fa quatre anys amb el grup californià d’arrels mexicanes Los Cenzontles.

Vaig voler regravar-la perquè més gent pogués escoltar-la. Una cançó sobre la frontera, una mica influïda per la música del nord. Hi ha una tradició de cançons sobre Mèxic fetes per tipus anglosaxons de Los Angeles i que no són gaire autèntiques: el meu ‘Linda Paloma’, sense anar més lluny, i ‘Carmelita’, de Warren Zevon, i ‘Cheek to cheek’, de Lowell George... Una vegada, David Hidalgo (Los Lobos) em va dir que era tot un subgènere. Per això aquest tema el vaig fer amb Eugene (Rodríguez), de Los Cenzontles. Les meves línies favorites són seves, quan diu «¿on van els somnis nascuts de la fe i la il·lusió...?» És bonic i és verídic.

¿Creu que la cultura hispana s’hauria d’incorporar d’una manera més natural al paisatge ordinari dels Estats Units?

Jo soc de Los Angeles i he escoltat música mexicana tota la meva vida. És part del meu paisatge. Vaig créixer en un barri mexicà i ho vaig escoltar tot, des de Ritchie Valens cantant en espanyol fins a Thee Midniters. Molts artistes, com Sant & Johnny o Johnny Otis van incorporar ritmes llatins a la seva manera de tocar rock and roll. I no és només Los Angeles. ¿Has sentit aquesta cançó de Marty Robbins, ‘El paso’? Crec que la va haver de gravar a Nashville. I a Nova Orleans hi ha moltes influències llatines: és a prop de Llatinoamèrica. Sempre intento reflectir les coses que veig, i ‘The dreamer’ és sobre tota aquesta gent que sento treballar i sense la qual no podríem funcionar. La pel·lícula ‘A day without a mexican’ explica de manera divertida com seria la vida a Los Angeles sense els mexicans, que estan allà treballant a totes les cuines, cuidant gent gran, construint les cases... ¡Els necessitem! ¡I estan allà des d’abans que nosaltres! Abans que els anglosaxons, Espanya ja era a Califòrnia. La meva àvia va venir a aquest país, des de Noruega, igual que els immigrants mexicans. No ho va fer il·legalment, tenia un paper, però ho va fer amb 16 anys, deixant enrere el seu país.

Aquesta temàtica sembla perseguir-lo últimament, o potser és al revés: tenim la versió exuberant d’Across the borderline per part de Van Dyke Parks, amb aquell duet seu amb Gaby Moreno.

Oh, Van sempre ha sigut un enamorat de la música llatinoamericana. La seva musicalitat és orquestral, i el que va fer en aquest disc (‘¡Spangled!’ 2019) va ser una bogeria. Aquesta peça la va gravar amb un tempo tan lent... Jo no puc cantar així. Era la velocitat de la versió de Freddie Fender. «‘There’s a place where I’ve been told / every street is paved with gold...’». La van compondre Ry Cooder, John Hiatt i Jim Dickinson, grans autors, per al film ‘The border’, i aquella versió, amb aquelles harmonies, sona com les bandes sonores dels anys 30 o 40, gairebé com d’una pel·lícula de Disney, tipus ‘Canción del sur’. Van és un friqui, una persona molt singular. ¿Qui fa una cosa així? L’única persona que em passa pel cap és Randy Newman, un cantautor que s’acompanya d’una orquestra. 

Vostè també és cantautor, però al seu nou disc continua desenvolupant el format de banda de rock’n’roll, d’una manera adulta i perfeccionista.

El rock’n’roll és un lloc molt gran. En altres temps, a les ràdios de rock podia triomfar un tema gòspel com ara ‘Oh happy day’, d’Edwin Hawkins Singers. Em fa la sensació que abans tothom escoltava les mateixes coses, i ara això no passa tant. No escolto gaire la ràdio, però sí coses etiquetades com a ‘adult album alternative’ o ‘Americana’, i allà no és probable que posin gòspel.

La seva obra se l’ha enquadrat de vegades en el soft rock, una etiqueta que ara s’aplica a creadors molt particulars, com Weyes Blood, la veu del qual fa pensar en una juvenil Carly Simon.

Natalie Merling, sí, l’he vist actuar un parell de vegades, i de fet va venir a l’estudi i va cantar una mica quan estàvem barrejant el disc d’Haití (‘Let the rhythm lead: Haiti song summit vol.1’, del col·lectiu Artists for Peace and Justice, 2020). Abans objectava aquestes etiquetes, però ara entenc que les necessitem, perquè cal anomenar les coses d’alguna manera. Weyes Blood és bona i molt peculiar, sí. M’agrada. Com Phoebe Bridgers, una creadora única, amb aquesta manera de cantar tan calmada i pertorbadora, molt hipnòtica. Té una cançó, ‘Kyoto’, que parla del pare que mira de recuperar el contacte amb els seus fills, que m’emociona profundament, gairebé em fa plorar. I m’encanta el seu sentit de l’humor. De vegades s’escriu que a mi m’han nominat set vegades als Grammy, cosa que és certa, però a mi em recorda que aquelles set vegades no el vaig guanyar. I bé, a ella l’han nominat quatre vegades, i al disc va posar una etiqueta que deia Quatre vegades perdedora del Grammy’. ¡Potser la posaré jo també!

El disc conclou amb ‘A song for Barcelona’, dedicada a «‘the city of Gaudí and Jujol’», la seva aproximació a la rumba i a la llengua catalanes.

La gènesi de la cançó va ser mirar d’accedir a alguna cosa del que vaig percebre quan vaig anar a Barcelona, el sentiment del lloc. Sempre vaig saber que havia de ser una rumba, i quan vaig començar a provar-la amb la banda, tot ho tocàvem malament. Vaig veure aquest tema d’‘Ojos de brujo’ de Bruixot i va ser embriagador. Tenia el pla d’anar a gravar el tema a Barcelona amb músics com l’Aleix [Tobias], el Raúl [Rodríguez] i el Mario [Mas], però al final no vaig poder per diversos motius, com que el meu net estava a punt de néixer. Em vaig adonar llavors que tenia més sentit gravar-la a Los Angeles, sent qui soc, sense més ni més. L’Aleix em va dir que, en termes de percussió, només es podia afegir una cosa: les palmes. Calia buscar algú a Los Angeles, no era fàcil, i per això les va posar el Raúl des de la distància. Sempre m’han preguntat què podia agafar d’Espanya i integrar-ho a la meva música, i potser aquesta influència de la rumba i del flamenc ha estat sempre allà. Recordo de quan vaig conèixer Sly Dumbar i Robbie Shakespeare, la gran secció de ritme jamaicà. Vaig dir a Robbie que estava mirant d’escriure una cançó de reggae, i em va respondre: «Tio, si totes les cançons són reggaes, pots convertir qualsevol tema en reggae». Va ser molt revelador.

Com amb la rumba.

Crec que sí. Després em vaig adonar que no tinc dret a opinar sobre una qüestió com l’autogovern de Catalunya, però les idees que hi deixo són universals: el respecte, el futur, la justícia, «la terra»...

Notícies relacionades

10 tallades de cabells en tendència

Bad Bunny es vesteix de rei d’Orient i estrena nou disc

És poderós aquest tram final en què recita els noms dels carrers i les places. Fins i tot esmenta la «plaça del Tripi», que, per cert, es diu oficialment de George Orwell.

¿Ah, sí? ¿George Orwell? Vaig fer una llista de noms i Pep Sala em va ajudar a pronunciar-los enviant-me unes notes amb la seva veu greu i profunda, i el seu accent de Vic, de la Catalunya interior. ¿Els he pronunciat terriblement malament? Amb la pandèmia, vam estar treballant 30 dies seguits en aquesta cançó, com en una bombolla del temps. Aquesta cançó representa entrar en un nou territori per a mi. Té un punt d’himne. Puc imaginar-me tocant-la quan vagi a Barcelona.