Shyamalan, el cine del suggeriment i la sorpresa

El ‘twist’ o final sorpresa

El ‘twist’ pot servir per a dues coses. En la primera, es tracta de gratificar l’espectador amb un pla final inesperat, però sense conseqüències per a la història. En el terror es practica molt: un bon exemple n’és el final de ‘Carrie’. En el segon cas, més elaborat, el ‘twist’ atorga a la pel·lícula un sentit completament diferent i ens fa plantejar-nos d’una altra manera el que hem vist al llarg del metratge. Un dels més celebrats és el d’‘El planeta dels simis’. Pocs són tan contundents com el que tanca ‘El sexto sentido’, quan descobrim qui és en realitat el personatge de Bruce Willis. A ‘El protegido’ va idear un altre ‘twist’ potser no tan radical, però igual de coherent.

A partir d’aquell moment, Shyamalan va ser esclau de si mateix i es va veure en l’obligació de tancar gairebé totes les seves pel·lícules –‘Señales’, ‘El bosque’, ‘El incidente’, ‘La visita’– amb un ‘twist’. Semblava que la cinta no era bona si no tenia una sorpresa al desenllaç: l’espectador l’esperava –com espera l’escena postcrèdits d’una producció de Marvel– i, si no n’hi havia, suposava una decepció. La idea es va anar esgotant fins que el cineasta va poder alliberar-se’n o utilitzar-la d’una manera diferent, com a ‘Múltiple’, integrant l’últim pla d’aquest film a l’univers d’un d’anterior. Però més enllà d’algun desengany, el ‘twist’ al cine contemporani deu molt al director d’‘El sexto sentido’.

La cultura del superheroi

El díptic format per ‘Múltiple’ i ‘Glass’ parla d’éssers amb superpoders, tot i que no vagin amb les malles i màscares dels superherois tradicionals. Entre les 23 personalitats múltiples del seu protagonista, James McAvoy –el professor Xavier dels X-Men–, se’n cola una anomenada la Bèstia, com un dels quatre fantàstics. A ‘El protegido’, Shyamalan va realitzar una fascinant exploració de la cultura del ‘comic book’, dels herois i les seves nèmesis, a partir del personatge de Samuel L. Jackson, l’home que es trenca els ossos amb una facilitat sorprenent, però que és capaç de crear una sofisticada trama a partir dels llegendaris còmics que va atresorar en la seva infantesa.

Actors durs

Bruce Willis i Mel Gibson són dos paios durs. Shyamalan va establir amb el primer una gran compenetració. Willis està esplèndid a ‘El sexto sentido’ i el director va escriure ‘El protegido’ pensant sempre en ell per al personatge. Lluny de ‘Luz de luna’ i ‘Jungla de cristal’, Willis va arribar a la maduresa amb Shyamalan. Res en principi més allunyat de l’ideari de Mel Gibson que el paio d’històries fantàstiques exposades per Shyamalan, però allà hi ha el seu treball com a pastor protestant enfrontat als alienígenes de ‘Señales’. Fins i tot es va avenir molt amb Will Smith, i va llimar els seus excessos còmics, a la pitjor de les seves pel·lícules, ‘After earth’.

Als dominis del gènere fantàstic

Se li va criticar que mostrés l’extraterrestre de ‘Señales’ quan havia construït tota la pel·lícula a partir del suggeriment abans que l’evidència, però la imatge del seu enfrontament amb Gibson és molt estilitzada. Com el seu tractament dels relats de fantasmes, les visions paranormals, les estranyes nimfes que apareixen en un bloc d’apartaments (‘La jove de l’aigua’) o el concepte apocalíptic que nia a ‘El incidente’, on els arbres, el vent i la vegetació tenen una qualitat fantàstica perduda en el cine contemporani; un altre bon film en aquesta línia és ‘El bosque’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Acostumat al cine de certa producció, Shyamalan s’ha desenvolupat bé amb el terror de baixíssim pressupost, com demostra ‘La visita’. ¡I no oblidem que va ser el guionista de Stuart Little, la història d’un ratolí parlant!

La televisió

De moment ha fet un curt recorregut d’anada i tornada. El 2010 va rodar en 3D ‘Airbender, el último guerrero’, adaptació en imatge real de la sèrie ‘Avatar: the last airbender’, barreja d’aventures, arts marcials i fantasia. Poc destacable. Cinc anys després va produir ‘Wayward Pines’, de la qual va dirigir el pilot. Tot i que discreta, té una atmosfera molt pròpia de Shyamalan, amb aquell bucòlic poble convertit en un organisme viu del qual no es pot escapar.