Un nou ‘Orlando’ neix a Peralada

A Peralada ha nascut un nou ‘Orlando’. Amb la música de Händel com a eix vertebrador, el director d’escena Rafael R. Villalobos es va proposar reinventar l’obra aconseguint, gràcies sobretot a un equip artístic de luxe, un estrany miracle: que una òpera barroca semblés un producte acabat de sortir de la ment del seu autor.

Precisament la creació artística i la relació del creador amb la seva obra és un dels arguments de la posada en escena, en aquest cas, d’una escriptora i els seus personatges que, de vegades, es transformen en els seus propis fantasmes. El ‘regista’ andalús deixa en segon pla la història de l’heroi carolingi que va inspirar Händel per transformar-la en el relat del triangle amorós d’una escriptora, la seva amant i l’amant d’aquesta última, un trio lèsbic molt poc vist en una òpera. Villalobos es va atrevir inspirat en Virginia Woof, autora d’una novel·la surrealista sobre un Orlando immortal que va canviant de sexe en successives vides.

Tot i que la proposta és plena de cites, gairebé és igual que es parli de Woolf, perquè es podria tractar de qualsevol dona escriptora, tot això recolzat en la comptant referència als llibres i l’escriptura. El triangle apareix vívid en les diferents escenes, clar i precís, tant com en l’elegant espai escènic ideat per Emanuele Sinisi, duplicat amb un interessant joc de miralls, amb Orlando papallonejant al mig de les tres dones. A les projeccions potser li va faltar remarcar encara més el triangle amorós mentre que la il·luminació d’Albert Faura acabava de crear ambients.

Notícies relacionades

Màximo Pradera: "Vaig tenir càncer perquè cap metge em va fer mai la pregunta clau: ¿Què menges?"

La ‘bailaora’ japonesa La Yunko debuta al Liceu

La gràcia de la producció és que es podia ‘llegir’ sense més problemes fins i tot no sent gairet aficionat a la literatura de Woolf, ja que també hi havia la fantàstica música d’aquesta obra mestra händeliana. I amb Vespres d’Arnadí a la fossa i Dani Espasa al podi, es garantia una lectura seriosa i aplicada, amb un sòlid suport als solistes vocals. Marie Lys va impressionar pel seu domini estilístic i per aquesta Virginia-Dorinda molt aconseguida, amb la Violet-Medoro una mica fosca en el cant però brillant en l’actuació d’Eve-Maud Hubeaux, totes dues al costat d’una immensa Sabina Puértolas com Vita-Angelica, espectacular en el cant i els moviments, donant-ho tot. A les tres els va ajudar la subtil amplificació per la qual es va optar, que també va recolzar el cant virtuosístic d’un Xavier Sabata en el seu element, hiperactiu, que fins i tot fa la roda al mig d’una ària... La seva escena de la bogeria va ser fantàstica, avalada per la tramuntana i les cigonyes del parc en els seus desvaris.

Des d’una esfera superior, l’eficaç mag Zoroastre de José Antonio López va completar un repartiment ideal i molt ben vestit pel mateix Villalobos.